Hebert Parodi

Mai he estat molt amic del personatge ni del “postureo” de part dels seus seguidors, la veritat. He de dir, però, que amb aquesta proposta hem fet les paus i vaig repetint. Enhorabona, doncs, a Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. L’obra és la successió de mons i ensenyaments del príncep mentre busca com tornar a casa. Com en el llibre, no ho donen tot mastegat i per això em segueix sorprenent com atrapa els nens, però ho fa; està clar que ells veuen més enllà que “els grans” i estan més oberts a la màgia. La sorpresa per a mi va ser el Petit Príncep. Abans d’anar-hi no entenia que amb tants centres de formació que hi […]

Romeu i Julieta, història adaptada i versionada en incomptables ocasions, tant que semblaria que no queda relectura per fer. Doncs ara Antzoki Teatteri ofereix aquesta interessant nova mirada. En realitat, el mèrit és, tocant molt poc, donar una visió totalment nova al que ja coneixem sense pervertir l’essència. Es pretén una mirada diferent: objectiu aconseguit amb escreix. Sense spoilers, l’amor és l’amor i sorgeix quan, on i entre els que menys esperes. No pots ni, sobretot, poden els altres, fer res er a evitar-ho, encara que vulguin o creguin protegir-te. L’amor nohi entén de races, classes, orígens… Sorgeix i ja. Canvia com s’expressa però els sentiments, la passió, l’alegria de la trobada i la tragèdia de la separació són sempre […]

Sugar va ser una adaptació molt literal de la pel·lícula Con faldas y a lo loco, amb una gran parella còmica, Xavi Duch i Rubén Yuste, un musical divertit per a tothom, amb poques sorpreses però és que no calien, sabíem què anàvem a veure i què esperàvem. Ara, els responsables ens sorprenen amb una adaptació del thriller d’Alfred Hitchcock totalment trencadora i sorprenent. Amb respecte per l’original però trencant tots els esquemes i límits. El que era un film de suspens aquí és una esbojarrada i trepidant comèdia. Tenim tot l’important del film: un innocent falsament acusat, la femme fatal, traïcions, persecució sense treva, girs inesperats… i tot un afegit de rialles a dojo. Per a aconseguir aquesta combinació […]

La Ruta 40 després d’abordar la creació de la memòria (Cúbit), apel·la a aquesta renunciant a la ficció per endinsar-se en un teatre documental que no es limita a mostrar sense més, amb la direcció de Carlota Subirós. A través de fragments de documentals revivim episodis de reivindicacions i revolucions, des de maig’68 fins ara mateix. L’auge i caigudes cíclics de les lluites populars, siguin obreres, racials, d’accés a l’habitatge, de llibertat sexual … També el perill de perdre’s en com organitzar la revolució en comptes de fer-la. I denúncies que es van formular fa 40 anys i són tristament vigents. Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera posen veu a les imatges (amb eteris i musicals moments […]

Ho admeto, sóc l’heretge a qui el teatre argentí el supera. La cridòria, el trepitjar-se l’un a l’altre, insults, la cridòria, l’exageració, la verborrea, la cridòria… em saturen. Potser per això he gaudit tant amb aquesta adaptació amb un to més pausat però que ens permet gaudir de tota l’essència, ironia i profunditat del text de Claudio Tolcachir que ara, gairebé, no sona a traducció sinó a obra sorgida de la nostra realitat. El text aconsegueix allò tan difícil com perseguit de tenir humor, i molt, sense desvirtuar ni una mica la duresa o tristor que sobrevola aquesta família. Ara, sense un repartiment en estat de gràcia i al servei del conjunt, difícilment funcionaria. Una família tronada en precari equilibri […]