Proposta de Duo Fàcil i Líquido Teatro que no se centra en explicar grans tragèdies de la immigració (si bé se n’apunta alguna) sinó la duresa del dia a dia, les il·lusions i esperances dipositades a una ciutat i vida noves que s’esvaeixen quan topen amb la realitat.
Tres joves indis comparteixen una habitació en un pis pastera de Barcelona. Tots ells han arribat a petar a milers de km de casa seva, amb somnis que es transformen, literalment, en malsons. El mur de la quotidianitat els va minant: topen amb el rebuig directe dels veïns o indirecte de tothom (ningú els mira als ulls), feines precàries, pura subsistència i un futur negre. I per això han deixat casa seva? El mèrit és que això que podria ser dramón s’embolcalla amb colors, llum i música, com si fos una pel·lícula de Bollywood (la indústria cinematogràfica més gran del món) on tot es resol en un final espectacularment feliç. Quan les coses es posen dures recorren a imaginar que estan en aquestes pel·lícules i la música, ball i alegria inunden la sala i ens fan somriure. A més, l’humor està absolutament present en una barreja que per estrany que soni, acaba lligant molt bé amb les reflexions serioses que provoca la proposta. Aquest humor és exagerat, cridaner fins i tot, que és el to que s’escau per compensar la dura realitat. Farsa a estones absoluta (em recordava les Dones sàvies) amb les veïnes que tampoc no s’accepten, una independentista i una unionista, ambdues de manual, unides, això sí, en la por, el rebuig i la denúncia dels nouvinguts.
Un dels punts forts són els diàlegs frescos i propers, marca de la casa, d’en Marc Rosich, interpretats amb credibilitat i energia per Marc Tarrida, Abel Reyes i Francesc Marginet. En canvi, la durada, 1h45’, podria escurçar-se significativament millorant el resultat final ja que arriba un moment on els episodis, especialment els de cerca de feina i relació amb les veïnes, es fan una mica llargs.