Blanca desvelada és teatre en estat pur on la definició de monòleg es queda curta. La sinopsi ens deixa descol·locats. Com s’entrellacen dues històries a universos de distància: una presa política a la postguerra i una monologuista còmica? L’estructura tampoc és senzilla, amb salts de personatges i èpoques … I aquí comença la màgia.
Alejandra Jiménez-Cascón està sublim. Que una actriu representi, sigui millor dit, els 12 personatges que participen en el text, pot ser grandiós o ridícul. Aquí és el primer i més encara. Tendresa, drama, ira, comèdia … tot se succeeix, flueix en una perfecta coreografia interpretativa, es barreja sense atropellaments, oblides que només Alejandra està a l’escenari. Una obra per veure-la més d’una vegada, per sentir-la, esprémer-la i fer-la teva.. Fixar-te en com amb un moviment de mans s’inicia una subtil i perfecta transformació d’un personatge a un altre, sense més elements que la seva mirada, el seu cos (Lecoq?), sense maquillatges ni vestuari, cadascun dels 12 personatges són reals, els veus, els toques, tens davant a la tía Angustias, a la presa que té cura de la Carmen, al taxista …
Blanca és una història que va directa a l’ànima, una obra en majúscules sobre el perdó i la dificultat d’assolir-lo, amb gran direcció de Montse Bonet. Una proposta des de la Veritat. I, de vegades s’oblida esmentar, amb perles d’humor que atorguen descans a l’encongit cor; Alejandra és també magnífica quan es proposa fer-nos riure.
Acompanyen la magistral interpretació un disseny de so impecable i una il·luminació acurada al mil·límetre, tan tènue a la presó com radiant en un assolellat pati andalús.
Des de fa anys, Blanca Desvelada m’acompanya i sempre, sempre, m’emociona, em pessiga i em recorda quant hauria d’agrair l’Alejandra, també creadora del text, per aquest allau d’emocions. Una obra que ni m’atreveixo a dir quantes vegades he vist.
En resum: Imprescindible per a tot amant del teatre. I pels que vivim enfadats, una lliçó vital.
Només per l’exercici interpretatiu valdria la pena anar-hi i repetir. Si li sumem la càrrega dramàtica, d’una profunditat total sense ínfules, doncs poc més es pot afegir. I mires de cua d’ull i veus que la persona de la butaca del costat està rient i plorant, descobrint aquesta Blanca Desvelada (de superb títol). I sents enveja per no poder veure-la amb ulls de primera vegada. Aprofiteu els que podeu.