Un allau d’emocions de la mà d’una actriu sublim
Blanca Desvelada
Blanca desvelada és teatre en estat pur on la definició de monòleg es queda curta. La sinopsi ens deixa descol·locats. Com s’entrellacen dues històries a universos de distància: una presa política a la postguerra i una monologuista còmica? L’estructura tampoc és senzilla, amb salts de personatges i èpoques … I aquí comença la màgia.
Alejandra Jiménez-Cascón està sublim. Que una actriu representi, sigui millor dit, els 12 personatges que participen en el text, pot ser grandiós o ridícul. Aquí és el primer i més encara. Tendresa, drama, ira, comèdia … tot se succeeix, flueix en una perfecta coreografia interpretativa, es barreja sense atropellaments, oblides que només Alejandra està a l’escenari. Una obra per veure-la més d’una vegada, per sentir-la, esprémer-la i fer-la teva.. Fixar-te en com amb un moviment de mans s’inicia una subtil i perfecta transformació d’un personatge a un altre, sense més elements que la seva mirada, el seu cos (Lecoq?), sense maquillatges ni vestuari, cadascun dels 12 personatges són reals, els veus, els toques, tens davant a la tía Angustias, a la presa que té cura de la Carmen, al taxista …
Blanca és una història que va directa a l’ànima, una obra en majúscules sobre el perdó i la dificultat d’assolir-lo, amb gran direcció de Montse Bonet. Una proposta des de la Veritat. I, de vegades s’oblida esmentar, amb perles d’humor que atorguen descans a l’encongit cor; Alejandra és també magnífica quan es proposa fer-nos riure.
Acompanyen la magistral interpretació un disseny de so impecable i una il·luminació acurada al mil·límetre, tan tènue a la presó com radiant en un assolellat pati andalús.
Des de fa anys, Blanca Desvelada m’acompanya i sempre, sempre, m’emociona, em pessiga i em recorda quant hauria d’agrair l’Alejandra, també creadora del text, per aquest allau d’emocions. Una obra que ni m’atreveixo a dir quantes vegades he vist.
En resum: Imprescindible per a tot amant del teatre. I pels que vivim enfadats, una lliçó vital.
Només per l’exercici interpretatiu valdria la pena anar-hi i repetir. Si li sumem la càrrega dramàtica, d’una profunditat total sense ínfules, doncs poc més es pot afegir. I mires de cua d’ull i veus que la persona de la butaca del costat està rient i plorant, descobrint aquesta Blanca Desvelada (de superb títol). I sents enveja per no poder veure-la amb ulls de primera vegada. Aprofiteu els que podeu.