Hebert Parodi

Obra del lletrista i compositor, idolatrat per tants, Stephen Sondheim, amb el títol de la coneguda adaptació cinematogràfica. Curiosament, el número icònic no va sorgir fins que el productor de productors, Harold Prince, va trucar al coreògraf de coreògrafs, Jerome Robbins, que va suggerir canviar l’inici i va néixer Comedy tonight. Aquí aquest número és senzillament genial. Una troupe irromp en platea camí de l’escenari a tall de festa total on queda clar el to del que veurem. L’antiga Roma. Encert absolut, no hi ha cartró pedra, sinó estètica circense, molt a joc amb la farsa, un festival de colors, on veus a l’escenari fins a l’últim euro de l’entrada (no sol passar). Un jove (magnífic Eloi Gómez) delicat enamorat […]

Un tipus d’espectacle molt present a l’escena barcelonina: musical anomenat de “petit format” (etiqueta discutible), habitualment de creació pròpia, amb pocs intèrprets, música en directe i mínima i multifuncional escenografia. Propostes que als amants de l’gènere ens han donat moltes alegries i descobertes i que compensen, potser, la manca de grans musicals a l’escena catalana, tan habituals a Madrid. Una gran ciutat, vides atrafegades, corrent d’aquí cap allà, de vegades sense saber per què ni cap a on. Quatre personatges, típics que no estereotips: l’addicte a la feina, el simpàtic optimista, la pija que creu no ser-ho i l’aspirant a creadora amb història sentimental per superar. El repartiment coral funciona molt bé, es compenetren, cadascun té els seus moments de […]

No m’agrada especialment la màgia. Em fa sentir un babau al que enganyen a la cara quan sabia que passaria. De El Mago Pop no coneixia pràcticament més que el nom i la seva fama mundial. L’entrada no era barata, precisament. Vaja, si no fos pel compromís emocional amb qui m’ho va recomanar, no hi hagués anat. I no puc més que recomanar la proposta fervorosament. Als 10 minuts estava amb la boca oberta i amb el cap feia “no, no, això no és possible”. I al sortir, (només 65’, massa poc per qualsevol espectacle, més encara per un d’aquests preus) somreia, volia repetir i amb ganes de més màgia (potser una de les paraules més boniques del diccionari). Amb […]

Una obra de la qual l’única cosa que sabia és que és de La Peleona, creadora de l’onírica i magnífica Broken heart story (bé!), narrativa contemporània (mmm, que sóc clasicón), sobre ous que es resisteixen a que la incubació doni seus fruits (miedito). I resulta que és del més interessant que he gaudit, ja no vist, en aquests últims mesos. I això que a l’inici em va assaltar el pànic: actriu estrafolàriament caracteritzada de gallina, amb accent andalús i text en rima, allò feia olor de chirigota. Em vaig dir, aguanta, que amb el que ha costat que als que no vivim a la capital ens deixin venir a veure teatre …. Doncs sort! Una Rebel·lió dels animals de la […]

“La Senyoreta Júlia” de Strindberg es modernitza formalment (i com!) sense trair ni abandonar l’original (jo és que sóc clasicón). Els 3 personatges despullen les seves ànimes, anhels i pors i mostren les cadenes imposades, algunes més o menys voluntàriament, les ànsies de llibertat, l’ascens social, el paper de les dones, el què diran… L’Atrium m’ atreu. M’obliga a fer deures i enceta un debat que m’interessa: a les adaptacions de clàssics, ¿és millor la sorpresa i indagar l’original a posteriori o anar preparat i treure’n més suc de les propostes a costa de perdre la descoberta? Jo he optat per llegir primer l’obra i la veritat és que aprofito molt més l’experiència que quan hi anava a pèl i […]