Hebert Parodi

El teatre, al cap i a la fi, és emoció. I d’això, n’hi ha a dojo a Jesus Christ Superstar. Què més es pot demanar? Aquesta producció té un aire a les coproduccions dels ’70: pel·lícules i actors europeus excepte una estrella anglosaxona i tot aparentant un espectacular producte americà. Doncs funciona. Musical llegendari en anglès -gràcies! – de producció italiana (algunes pronunciacions…), uns 10 músics en directe (gràcies de nou) que sonen molt bé tot i que agrairia un puntet més d’espectacularitat, més de 20 intèrprets / ballarins que traspuen il·lusió i un elenc molt, molt solvent. Alhora, escenografia mínima, projeccions de major grandària que interès (el Partenó??), Maria Magdalena força sensual, un final una mica estrany i un […]

“Pura màgia” és com defineix el protagonista alguns dels episodis de la seva vida. I així és A.K.A., una proposta magnífica, honesta, autèntica i recomanable per a tothom (no només pels adolescents). Un únic actor ens fa partícips del seu dia a dia als 15 anys: l’Institut, teràpia, la ràbia i la por, els amics, l’amor i el desig, la injustícia, els prejudicis, la relació amb els pares…La identitat, al cap i a la fi. Som els que els altres veuen? El que volem ensenyar? El que surt quan estem sols?… La interpretació d’Albert Salazar (admeto que no el coneixia) és un huracà -sí, en algun moment puntual s’agrairia una perfecta vocalització, però és una anècdota al costat de la […]

El millor compliment és que després de veure aquesta adaptació, em costa visualitzar l’obra com s’havia representat anteriorment, sense una cantant lírica com a protagonista. Gran encert, doncs, de Marc Montserrat-Drukker en la relectura del text de Terrency McNally, guanyador d’un Tony, de recórrer a l’autenticitat de María Bayo. La soprano, en la pell de Maria Callas, explica la seva passió pel bel canto, el sacrifici i la glòria, estar sempre a prova, l’autenticitat … Tot això mitjançant les paraules de Callas però també del cant, el que dóna més versemblança a la master class. I és que assistim a una d’aquestes lliçons que va impartir a Nova York als ’70 a uns alumnes suposo que atemorits i fascinats per […]

La Perla 29 s’ha forjat un segell, com altres companyies i sales, que és garantia de qualitat. No és fàcil aconseguir-ho i menys, mantenir-lo. Alguna proposta t’arribarà més o menys, però la probabilitat de sortir molt satisfet és alta. “Sopa de Pollastre amb ordi” ha estat un altre encert. Posada en escena artesanal, no ja precisa sinó mil•limètrica, com els efectes de so (l’aigua que cau d’una gerra just al moment precís…), vestuari, interpretacions de primer ordre, direcció acurada, text proper i profund… No crec que el text sigui més vigent que mai sinó que mai ha deixat de ser-ho; escrita per Arnold Wesker el 1958, jo hagués jurat que era de l’època Thatcher, per exemple. Equiparar-ho només a la […]

Al sortir, qui m’acompanyava em va dir “Mala Broma? Mala Obra; ja tens titular”… i això em va fer més gràcia que l’humor d’aquesta comèdia amb tocs dramàtics que vol reflexionar sobre temes seriosos amb humor. Cert, trobar l’equilibri és increïblement difícil i per mi poques vegades s’aconsegueix. Normalment l’humor s’ho menja tot i el tema a tractar és fa superficialment. Sí, ho admeto, ni “Art” ni “El test” ni… em fan el pes. Aquí s’han volgut tocar massa temes, a quin més interessant però que es van perdent amb girs i més girs i broma sobre broma. El final hiperbòlic no ajuda i costa, doncs, que aflorin les reflexions a tants temes tractats: Hi ha límits a l’humor? Podem […]