Cert que amb West Side Story no cal res més per passar a l’Olimp de compositors i que, per a molts, jo el primer, la resta de la seva obra ha quedat eclipsada quan no desconeguda. Aprofitant el centenari del seu naixement, arriba I hate Music! que ens recorda i presenta la seva trajectòria. En un format íntim, una soprano me-ra-ve-llo-sa (Joana Estebanell) i un piano (Mauro Arbusti), acompanyats de projeccions i fragments de la correspondència que va mantenir amb col·legues, productors i, especialment, la seva esposa, Felicia Montealegre. En aquestes breus lectures s’aprecia la seva passió vital per la música, el dificultós equilibri entre l’amor a la seva dona i l’homosexualitat, els reptes musicals que es proposava… amb excel·lents fotografies en elegant blanc i negre, tan elegant com la proposta. Joana Estabanell ens acompanya pel repàs per la trajectòria de Bernstein, des de la opereta de Candide (Glitter and be gay) als musicals (On the town, Peter Pan, composicions en temps record que t’ofereixen A quiet girl) … I sí, hi ha espai per a West Side Story. Estebanell ens regala un còmplice “I feel pretty”, potser el millor que he sentit i una emocionant i íntima “Somewhere“. Pel camí, fins i tot les famoses receptes cantades …
En resum: Un referent del gènere em va comentar que aquesta proposta podria representar-se al Foyer del Liceu i pagaríem tranquil·lament 60 €. Un luxe, doncs, aquestes íntimes vetllades. Gaudir i sentir no només la veu neta i cristal·lina de Estebanell i l’extrema dificultat d’algunes peces sinó l’acompanyament interpretatiu que ofereix i la connexió amb el públic ha estat un plaer. A veure si torna …