Hebert Parodi

Ningú és un zombi és un musical de la companyia Teatro Calánime (Cuentos cruentos) que busca conscienciar als joves sobre la discriminació i el bullying. I és que, a banda del mal que fem rebutjant a algú només per diferent, hem pensat mai que nosaltres mateixos, a ulls d’altres, podem ser considerats els “bitxos raros” i passar de guais a rebutjats? A escola hi arriba un noi peculiar. Ni més ni menys, ve de Polònia amb la seva família de morts vivents. L’encaix no és fàcil, i si bé fa amics que veuen més enllà de l’aparença física i algun aspecte estrany, a d’altres no els agrada en tant que diferent i el tracten malament. Si ell és estrany, encara […]

Tres amigues de tota la vida, tan unides com diferents (amb tics d’estereotip), vinculades per un compromís d’infància: han d’acudir tan bon punt qualsevol d’elles invoqui el dret a demanar un favor, d’aquells que només pots demanar als teus amics de l’ànima. Ara, una les reclama perquè l’acompanyin a París, on l’espera no l’amor sinó un donant d’esperma. El perquè no hi va la seva parella o hi ha d’anar en cotxe no queda clar. Pel camí (el viatge acostuma a ser més important que la destinació), a més de trobar un misteri truculent que no atrapa i un cotxe massa intel·ligent, les anem coneixent, els seus somnis, pors i secrets, canvis … amb molt d’humor, simpatia, algun moment íntim […]

Maremar és una proposta íntima i propera de Dagoll Dagom, diferent respecte el seu darrer muntatge (la vistosa però un pèl buida “Scaramouche”). Una aposta valenta temperada per triar un tema al que el públic és sensible i receptiu (el drama dels refugiats), amb música ben coneguda (Llach) i la predisposició del públic, guanyada a pols en més de 40 anys de trajectòria. Valenta, això sí, per adaptar una obra de Shakespeare (Pèricles, príncep de Tir) que no és de les tragèdies conegudes ni de les habituals comèdies (tot i tenir les disfresses, identitats amagades…que tant em cansen) i on és fàcil perdre’s amb tants personatges interpretats pels mateixos actors amb petits canvis de vestuari. Veiem un camp de refugiats […]

Divertida, original i tendra proposta en forma de soliloqui còmplice, emotiu i proper. “Mirta en espera” és una actitud vital, optimista, és viure en una pel•lícula a la mesura dels nostres desitjos, és esperar que arribarà la felicitat just quan acabes d’ensopegar. I gens ensucrat. Mirta, actriu sense èxit, espera asseguda -literalment- que arribi un representant que li doni una empenta – la definitiva, la que fa temps que espera- a la seva carrera. També (des)espera que arribi l’amor, que tot encaixi i tingui èxit. I és que Mirta viu com si protagonitzés una pel•lícula: i ho fa: la de la seva vida. Ella segueix esperant el final feliç. Mentre ho fa, una constant a la seva vida, coneixem fragments […]

“VERNISSATGE” al Maldà, on fa poc rèiem molt amb “Les dones sàvies”, que ridiculitzava els entesos que opinen de tot. Ara veiem i també riem, amb un pòsit amarg, sobre aquells snobs que no només pontifiquen, sinó que fan d’apòstols, si cal per la força, perquè altres es converteixin al seu punt de vista, gust, estil… Els que si no reben l’aprovació (likes?) del seu entorn, el convidat en aquest cas, no gaudeixen del que fan/tenen. El text funciona molt bé, tots coneixem i patim els personatges que aquí es caricaturitzen. Tot i així, hagués agraït contextualitzar el text. Per què són amics, “millors amics”, una persona normal amb aquell parell d’imbècils? Per què aguanta el Bernat la llàstima que […]