Hebert Parodi

A mi la bossa nova m’avorreix, què hi farem… i fins i tot així, em va interessar de seguida i fins al final aquesta “altra” història de la segona cançó més reproduïda del món (i això, com es mesura?). Tots coneixem la història de la linda Helò, qui de camí a la platja va cridar l’atenció de Vinicius de Moraes i Jobim per composar A garota da Ipanema. Desconeixíem, però, la versió més interessant i tan real com l’altra però molt més profunda, real, agredolça… Així, aquesta obra amb cançons, més que no pas un musical, apunta a temes com el dilema de voler dedicar-se a allò que ens omple o triar una feina segura, o com viure una relació […]

Hi anava amb barreja d’interès i reticència a aquesta nova adaptació del text de Nathalie Sarraute. Una llarga relació d’amistat entre dues dones s’ha vist tocada ¿de mort? per com es van pronunciar tres paraules. Una lleugera? condescendència, potser no buscada, rebuda com a ofensa, provoca que amigues de tota la vida s’hagin allunyat sense parlar-ne explícitament. Assistim a la xerrada que mantenen per aclarir les coses. L’important no és aquella frase, un detonant, sinó el que hi havia darrera, el que envoltava aquell comentari, aquella felicitat que no és plena si algú no ens observa – i ens enveja?-, la manipulació, relacions desiguals entre amigues… La por era per l’únic referent que tenia, la versió del 2016. Em vaig […]

Ja és oficial: no connecto amb les obres d’autors que pateixen vides tràgiques i moren abans d’hora, amb dramatúrgies no ben rebudes en el seu moment i que després de morts, es “redescobreix” la seva qualitat i passen a ser de culte. Crec que hi ha molta atracció per l’artista “maleït”, torturat i incomprès, i dubto de si no és aquesta la causa principal de la seva programació. També pot ser que no sigui capaç de captar els seus crits d’angoixa vital, com em passa amb Sarah Kane o ara amb Jean-Luc Lagarce, mort als 38 anys. Un home jove (34 anys) torna a la casa familiar, després de molts anys, per anunciar que morirà. A causa del dolor i […]

La Ruta 40, probablement la meva companyia de capçalera, està desatada. Han programat al Lliure i diria -elucubrar des de la ignorància és gratis-, que estan explorant llenguatges. Així, després dels clàssics El llarg dinar de Nadal (snif) o Pinter, han portat a escena textos escrits per a ells, teatre documental i fa no res una (auto)crítica un punt “serrana” sobre el turisme. Sacarina de Davide Carnivale és la tercera obra seva que veiem aquesta temporada, dirigida pel rutero Sergi Torrecilla (La nit d’Helver), que han adaptat tan i tan bé que sembla que hagi estat escrita per a ells. Una història de supervivència a una ciutat i professió que no ho posen fàcil: ser actor a la Barcelona del […]

Un títol que ho engloba tot: l’acceptació trista i resignada d’una vida malaguanyada, on per amor, o més ben dit, perquè el seu amor va ser traït, Medea va arribar a matar els seus estimats fills. Un text de Queralt Riera que demana a crits ser llegit i que, no és tan habitual en aquests casos, no va del braç d’una dramatúrgia pesada, lenta, pretensiosa i allunyada de ser assequible. Sí, és tràgica, perquè ho va ser la vida de Medea, però també és poètica, fins i tot amb algun somriure i no, no busca reivindicar la figura ni justificar res, sinó portar a avui dia les seves circumstàncies i patiment, tan lligat a haver estimat i no haver estat […]