Hebert Parodi

Concert teatralitzat a càrrec de Virgínia Martínez dirigit per Xavi Casan. Al principi, em va passar com amb aquell “Balla amb mi”, em va costar entrar per la falta de context explícit, que no dramatúrgia, que les lletres i interpretacions tenen molt de pes. Per exemple, la cançó que dóna títol a l’espectacle la vaig entendre (ho admeto) al col·loqui posterior. Si hagués conegut abans la seva història, lligada als linxaments, crec que l’hagués gaudit més, com amb d’altres peces. És a dir, no quedar-me només amb les molt bones interpretacions sinó que hagués agraït una mica d’història de les cançons o èpoques, crec que m’hagués ajudat a entendre i copsar millor el perquè i quan van ser escrites i […]

No sóc molt de monòlegs, jo, que de seguida em cansen. Doncs sort que vaig anar a veure aquests Monólogos Wooooman, que feia dies que no reia tant. Des del sketch inicial amb unes gogos low cost i la presentació gens glamourosa de les actrius, als monòlegs pròpiament dits i el final novament reunides per al (ni idea que ho era) famós “Estoy rara” amb més de 400.000 visites a Youtube, i que el públic sabia de memòria. El que està “raro” sóc jo per no conèixer abans a Paloma Jiménez, còmica fins a l’extrem. A Alejandra Jiménez si la coneixia i de fet la segueixo, una actriu excepcional, capaç de fer-me riure i també plorar (Blanca desvelada) i amb […]

No hi he estat mai, a Istanbul. I m’atrau el que he sentit: cruïlla de dos continents, dues religions, dues cultures i dos mons. Pont i abisme, segons es miri. Una ciutat una mica caòtica i laberíntica. Sí, el que conec són només tòpics, no sé si reals o no. Però sí que una mica d’això és el que he vist a HISTÒRIES D’ISTANBUL, o sigui que una mica certs sí deuen ser-ho, que el text l’ha escrit una dramaturga turca, Yeşim Özsoy. Ajuda a aquesta sensació de dualitat i caos controlat el que 6 actors interpretin a 12 personatges, tots entrelligats entre ells per diverses relacions. Em va costar força entrar-hi, cert, com si anés perdut per carrerons. Em […]

Era potser la proposta que més em cridava l’atenció de la temporada del Lliure i expectatives complertes. Amb el precedent de “Clean City” al Grec17, històries reals explicades pels propis protagonistes, sense sostre en aquest cas, a qui fem invisibles. El tractament és més original que el precedent. No ens expliquen la seva història, què els va dur a acabar dormint al carrer, quins drames, errades o decisions voluntàries han marcat la seva vida. Parlen d’un amic comú i mitjançant pedaços de la vida d’aquest, anem coneixent als protagonistes. Amb humor, tendresa i sense buscar fer pena ni denúncia explícita de la situació al nostre voltant, a través d’aquest amic, real o imaginat, acabem veient tots aquells a qui ni […]

He tornat després d’un parell d’anys a Lo tuyo y lo mío. Afortunadament, tot segueix igual. Igual de fantàstic. La molt original proposta és una filigrana que encaixa perfectament en gairebé tot moment i és que explicar una historia d’amor i desamor comptant únicament amb fragments de cançons molt conegudes té molt d’artesania. Pot semblar molt fàcil i aquí està, també, el seu mèrit. L’obra connecta de seguida i sense parar amb el públic, gràcies en part a apel·lar a la memòria musical col·lectiva, de Raphael a Shakira passant per Paloma San Basilio, Sopa de Cabra, Olé Olé (llàstima que no soni Camilo, posats a demanar) i, també, amb la inclusió de peces ben recents. Ara, sense grans intèrprets tot […]