Una proposta que, crec, funcionaria millor en un teatre més petit, on aquesta delirant història comptés amb la complicitat de no prendre’s massa seriosament: noi poca cosa enamorat de la seva companya en una floristeria de mala mort, una noia maca amb predilecció pels malotes, i de l’espai, apareix una planta, Audrey2, boja per la sang. Si a La Jaula, la producció prèvia de Llàcer-Guix, vaig trobar a faltar espectacularitat en una proposta de brilli brilli, aquí potser l’hi escauria més senzillesa.
Què recordes en sortir? Les Sey Sisters, espectacularment soul, que bé s’ho passa Manu Guix (i ho té difícil, tocant, dirigint i “doblant” a Audrey2) i mira com li agrada al públic el cubaneo de Corbacho (que ja em va sobrar a la Jaula). Efectivament, ni la música, ni les interpretacions ni la història ni, vaja, la planta.
I no és que Pociello i Diana Roig no estiguin a l’alçada, han demostrat amb escreix el seu talent i magnífiques veus, pero el cert és que a Seymour no se’l sent gaire i el personatge sembla més un secundari i també es fa estrany que la veu nasal d’Audrey1, perfecta per al personatge, es transformi en meravellosa quan canta; en canvi, quan és interpretada per la Sylvia Parejo guanya molt, amb una interpretació més humana, sent el mateix personatge també quan canta, innocent i insegura,´més que no pas tonteta.
L’escenografia és enorme, amb diferents nivells com Billy Elliot, i l a música d’Alan Menken i Howard Ashman, el duo que va ressuscitar a Disney (La Sirenita, La Bella y la Bestia), és interpretada amb força en directe, llàstima que el so tapi en ocasions les veus dels intèrprets.
El millor: és un musical que triomfarà, necessari per al gènere a Barcelona, i amb la valentia d’haver mantingut el final original. També, la versatilitat i entrega de Manu Guix i un repartiment de luxe, tant que fins i tot els gairebé figurants són actors de primera (Sylvia Parejo, Victor G. Casademunt …)
El menys millor: la planta no té la força que se li suposa, i, sent molt difícil aconseguir-ho, no sembla que canti, no acaba de sincronitzar-se amb l’expressiva interpretació de Guix. Costa veure-la “viva”, i no ajuda, cert, que quan canta, l’atenció i il·luminació se centri en ell. De fet, la proposta creix quan ell no hi és,, cosa estranya, ja que la planta passa a tenir el protagonisme necessari.
Al final, una història del que estem disposats a fer per aconseguir els nostres somnis, sobretot si fins llavors, vivim en un malson.