Ho admeto, sóc l’heretge a qui el teatre argentí el supera. La cridòria, el trepitjar-se l’un a l’altre, insults, la cridòria, l’exageració, la verborrea, la cridòria… em saturen.
Potser per això he gaudit tant amb aquesta adaptació amb un to més pausat però que ens permet gaudir de tota l’essència, ironia i profunditat del text de Claudio Tolcachir que ara, gairebé, no sona a traducció sinó a obra sorgida de la nostra realitat.
El text aconsegueix allò tan difícil com perseguit de tenir humor, i molt, sense desvirtuar ni una mica la duresa o tristor que sobrevola aquesta família. Ara, sense un repartiment en estat de gràcia i al servei del conjunt, difícilment funcionaria.
Una família tronada en precari equilibri no només per arribar a final de mes sinó per no caure fora de la societat de la que formen part a la seva peculiar manera.
Al mig de la família, la iaia (Cesca Piñón) a qui res no trasbalsa, còmplice de tots i qui aconsegueix que la bomba a pressió no esclati. Amb ella, la seva filla, una estupenda (i van…) Roser Batalla, que no ha acabat de madurar, mare de fills de diferents pares: el fill mig delinqüent; la seva germana bessona, gran Vanessa Segura, separada de la llar de petita i per això amb vida estable al menys econòmicament i avergonyida de la família; la filla petita, Bruna Cusí un altre cop fantàstica, que en el seu petit cos suporta molta, massa, càrrega de tots plegats (voldries pujar, abraçar-la i treure-la d’allà); i EL personatge, l’altre fill, impressionant Sergi Torrecilla, on certs problemes de salut mental són més evidents, però, oh, sorpresa, és qui sempre la clava en les seves reflexions. Aquests personatges, especialment el de Batalla i Torrecilla, eren candidats a interpretacions plenes de tòpics, convertir-los en estrambòtics i objectiu de les rialles del públic; doncs en absolut, ben continguts i reals.
En fi, una família que es barallen, es fan xantatge, egoistes… que sobreviu, de fet. I rius i somrius amb ells i a estones penses que quins barruts i a estones mors de vergonya aliena. I penses què, abans de jutjat, hauríem de ser conscients de com de difícl és sobreviure quan les cartes que t’han tocat no eren les marcades.
La frase: Una família normal, com totes, amb les seves cosetes…