Recomanacions

Ivor Martinic, autor y director de la obra, hace una propuesta muy distinta a una obra convencional: está él en escena, como director, como dramaturgo, guiando un poco a los actores durante o entre las escenas. Los actores proponen, opinan, sugieren, al mismo tiempo que él también lo hace. Llega un momento en el que no tenemos claro dónde empieza y acaba la improvisación o, por el contrario, si es que la hay. Esto puede hacer que a veces el espectador se despiste, pero rápidamente vuelve a entrar gracias a las fantásticas interpretaciones tanto de Júlia Ferrer como de Adrià Escudero, que viven a escasos metros de nosotros una desgarradora ruptura. Juegan con nuestra imaginación, juegan con el texto, juegan […]

Hi ha moltes formes de bullying, moltes formes d’assetjament escolar, molts tipus d’humiliacions o de conductes discriminatòries. A Girls like that es posa el focus en un grup de noies que discriminen per no sentir-se discriminades, però també perquè l’entorn les empeny cap a aquest tipus de conductes reprovables… tot i que més comunes del que puguem imaginar. En ple segle XXI la sexualitat femenina, i la seva forma de viure-la i mostrar-la, encara està plena de condicionants i elements d’autocensura. Segueix havent-hi un abisme entre nois i noies a l’adolescència, però en moltes ocasions per la pressió externa i els estigmes que han quedat gravats en el subconscient de totes i tots des de fa dècades. El canadenc Evan […]

Alban Berg va basar la seva obra en un text teatral de Georg Büchner, autor austríac que va viure 23 anys (1813-1837). Les idees utòpiques comunistes de Büchner tenen reflex en aquest text on hi ha un sentiment de commiseració per les classes populars reduïdes a la desolació. Büchner va deixar aquesta obra inacabada. Per un error en la transcripció, el títol inicial de Woyzeck va ser Wozzeck en la partitura de Berg. Se n’han fet moltes adaptacions i posades en escena, des d’obres de teatre, fins a musicals o teatre de titelles. Büchner es va basar en un fet real. A la biblioteca del seu pare cirurgià, va poder llegir l’historial mèdic del cas Woyzeck. Un soldat havia matat […]

Facu Díaz i Javier Maldonado són dos humoristes que, en els darrers anys, han aconseguit un èxit professional destacat. Ja sigui per les aparicions de tots dos a Late Motiv d’Andreu Buenafuente, tant per aparicions a La Resistència de David Broncano; o per les temporades del seu propi programa No te metas en política, tots dos còmics han arribat per quedar-se a l’escena de l’humor més actual. En aquest nou tour, la parella de còmics ens presenta un xou més treballat que la seva primera versió. Ja sense la pressió d’allunyar-se o acostar-se al format del seu podcast (el qual ja va acabar), la llibertat de guió d’aquest nou xou és molt positiva. Tanmateix, tant Facu com Maltorres tornen a […]

Loles León és converteix en l’amfitriona del Teatre Condal amb la seva obra Una noche con ella, que ha arribat a l’escenari barceloní de la mà de Juan Luis Iborra, amic de l’artista durant més de 30 anys. L’artista porta la batuta de la seva pròpia nit sobre l’escenari acompanyada de tres coristes: Yeyo Bayeyo, Fran del Pino, Briel González. Bayeyo, a més, li dóna el toc musical i del Pino i González també són la peça de dansa d’aquest puzle tan ben encaixat. El xou és un monòleg marcat per l’humor i la forta imaginació de la protagonista, conduït per la música, el ball i les cançons que han marcat la seva vida. Loles León explica al seu estimat […]

Corta el cable rojo ja va per la seva desena primera temporada a Madrid. Aguantar a la capital amb un mateix espectacle la barbaritat d’11 anys és molt, però que molt meritori. I no m’estranya que hagin aguantat tants anys en cartellera. L‘espectacle és fresc i molt dinàmic, és un xou d’impro i, com en totes les obres d’aquest estil, el públic participa proposant frases, estils musicals o gèneres cinematogràfics perquè els tres actors en escena improvisin una història fent ús del que proposa el públic. De vegades aconsegueixen sorprendre amb el seu enginy un públic lliurat i d’altres no tant. Els actors no eren altres que Rubén Tejerina, Mai Boncompte i Manu Pradas. Els dos nois van fer una […]

Hi ha obres que costa recomanar, i aquesta sense cap mena de dubtes és una d’elles. Estem davant d’un text necessari, sortit de les entranyes i quasi a contracor, però tan dur… que costa mirar-lo a la cara i aguantar moltes de les veritats que ens ensenya. No sé fins a quin punt calia anar fins a l’extrem, si amb la meitat ja et fas a la idea de les dificultats personals, legals i socials que hi ha a l’arribar a la vellesa. Però, sigui com sigui, està clar que la injustícia està present en moltes fases del via crucis que passa la protagonista quan el seu pare emmalalteix. Un camí dolorós en el que no només has de conviure […]

Estem a l’estrena de “Els secundaris” a Igualada. Un cop han fet una setmana d’assaig tècnic al teatre, es presenten al públic d’Igualada amb un espectacle rodó. Tal com vam veure a “Les dones sàvies” i més tard a “El bon policia”, ens trobem amb un espectacle que juguen amb la transformació de múltiples personatges i amb un bon sabor de boca en sortir de la funció. Els secundaris és un homenatge als actors i actrius que mai ens recordem, un espectacle que van encarregar-se de la dramatúrgia la Laura Aubert i el Bernat Cot. Però com en els altres espectacles indicats, és tan important l’escenografia com el vestuari (pensem que són un d’aquests secundaris que reclamen la seva visibilitat […]

És el cap de setmana d’aniversari del Teatre de l’Aurora. Ja són 25 anys de teatre i ens ha regalat (només pels amics del teatre) una obra per llapar-se els dits. Si, possiblement pensem que és una nova revisió del Hamlet que s’ha vist moltes vegades. I aquest és el primer error de tots. És una revisió, però que ens explica el mateix Hamlet. Agafa la seva obra i ens va fent una repassada de les diferents escenes de l’obra. Però només el primer acte. Ens fa veure Hamlet amb uns ulls diferents. Ens detalla que passa exactament, i pels profans d’aquesta obra veuen que implica les rèpliques de cada personatge. El motiu d’aquestes, i que significa en l’obra i […]

Demà dimecres 25 de maig s’estrena El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. D’entrada us dic que no us la perdeu per res del món! La vaig veure el passat desembre al Festival Temporada Alta de Girona i us puc assegurar que és una autèntica joia teatral. Text, direcció I interpretació brutals! El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és el primer d’un conjunt de tres textos escrits per un intèrpret que pertanyen al “Tríptic de l’epifania” i que parla de la destrucció de la bellesa i de la necessitat de l’expiació. El text, guanyador del XLV Premi Born de Teatre 2020 Cercle Artístic Ciutadella, és de Josep Maria Miró. Es tracta […]

Estat deSgràcia és un muntatge de La Peleona, escrit i dirigit per Carla Torres, que tanca la trilogia sobre l’abús de poder, formada per “Estat Decepció” presentada a la Sala Flyhard al 2018 i que tractava sobre l’abús de la justícia i “Estat de Xoc” de l’abús policial estrenada a Temporada Alta al 2017. Com diu la directora, aquests muntatges podrien ser infinits perquè l’abús de poder no només està arrelat a les estructures de les altes esferes sinó que el trobem a totes les capes de la societat. Segons Torres, en podrien fer una infinitologia. La Companyia La Peleona continua fidel al seu teatre de denúncia descarat, atrevit i irreverent. La transgressió és necessària per avançar. Sense transgressió tot […]

Despres de Hostiando a M i Rebota rebota y en tú cara explota, Patatas fritas falsas és la tercera peça d’una trilogia en la qual Agnés Mateus i Quim Tarrida parlen de la violència. En aquesta ocasió es tracta d’una contundent i impactant performance contra la violència política i els grups que la promouen; de com es fa servir la por per canviar, controlar i manipular a la societat i de l’actitud conformista i passiva d’aquesta societat, incapaç de reaccionar i aturar un problema que cada dia avança amb més força. La posada en escena està molt cuidada. El so, la llum, les imatges, tot en conjunt són una part molt important pel bon funcionament de l’espectacle. Els silencis, les […]

És una sorpresa agraïda que quan traspasses la porta del teatre la producció que està a punt de començar t’endinsi en la seva narrativa. I la companyia La Peleona ho té ben treballat. Actrius o personatges -a vegades la línia es fina i deliciosa- et fan entrar en un món de diversió i absurditat des del primer minut. Una introducció potent que ja et col·loca al costat pro-actiu del què estàs a punt de viure. A escena tenim a Déu -en femení-, el Diable, la seva filla Cristina i Nietzsche. Tots/es quatre amb la seva idea de societat ideal o perdurable, per dir-ho d’alguna manera. Mentre Déu i el Diable continuen les seves juguesques per esbrinar el camí que seguirà […]

Aquest cop he d’opinar d’una forma diferent. És una de les propostes que s’han programat dintre del cicle “Donés a escena” al Casal Català dels Hostalets de Pierola on formo part de la Junta. Però això vol dir, que vaig donar un primer vot de confiança per aquesta proposta. La companyia La Melancòmica presenta l’espectacle amb un humor “en femení” com elles diuen. Volen riure amb els clixés sobre la feminitat i masculinitat. Des de l’inici va connectar amb el públic per la seva proposta reivindicativa i directe. El desig, l’orientació sexual, l’abús, el feminisme. Hi ha molts temes a tocar i ho fan amb molta gràcia. S’ho passen bé i el públic ho veu. Mira que l’humor és difícil […]

Encara que fa dies que la vam programar al Teatre de l’Aurora, va ser tot un encert programar-la a Igualada. Vam gaudir de valent. Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. El gegant del pi és una autoficció de l’herència rebuda, un intent per encarar la construcció d’una llar. Últimament, estem assistint a obres que ens parlen molt dels avis, del nostre passat i d’on venim. I així ho hem vist en algunes de les propostes que s’ha anat programant al Teatre de l’Aurora. El fet que sigui un avi, amb anys a distància amb el seu nét fa que […]