Recomanacions

El musical Ghost es lo que es. La película, con canciones, sobre un escenario, así es que, si te encantó la peli, no te lo pierdas. Es un musical solvente. Las canciones pop, nos envolvuelven en un aura noventera que a los de mi quinta, por lo menos, nos recuerda y hace viajar a tiempos felices. Y no falta nada de lo que esperas, el “Unchained melody”, la escena del torno de alfarería ni, por supuesto la gran Oda Mae Brown, interpretado en este caso por Ela Ruiz. Ela es un huracán. Supera en energía, si es que eso es posible, a la misma Whoopi Goldberg, pero además cantando y bailando y, hablo con conocimiento de causa, canciones nada fáciles. […]

Quatre joves coincideixen a Copenhaguen en un Erasmus. S’emparellen, es separen… però segueixen mantenint relació i amistat després d’allò. Uns quants anys després es continuen reunint, però ara a Barcelona i amb menys assiduïtat. Les relacions entre ells han canviat, perquè també les vides de tots ells han evolucionat i canviat (en algun cas, de forma radical). Aquesta és la premissa d’una comèdia generacional que s’aprofita d’elements comuns, de nostàlgies i sobretot de somnis truncats i possibilitats perdudes. Crec que el punt de partida és interessant, sobretot quan un dels personatges deixa anar una proposta que ho desbarata tot. És cert que no és el tipus de “bomba argumental” que tant s’estila en moltes de les comèdies de situació actuals, […]

Desig va ser escrita per Josep Maria Benet i Jornet a l’any 1989. Va ser estrenada sota la direcció de Sergi Belbel al 1991 de la que va dir que és “Una funció d’una perversitat i una saviesa dignes només d’una mà mestra”. Va comptar amb Angels Poch, Imma Colomer, Josep M Pou i Lluís Soler. Ja fa trenta anys d’aquella posada en escena i l’obra continua sent tan actual com llavors perquè són reflexions íntimes i el tema, d’alguna manera, etern. En aquesta ocasió, Silvia Munt escull un repartiment de luxe amb Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun. És un text de culte, críptic i obscur. És un trencaclosques de les emocions que manté l’interès durant […]

Eugène Ionesco, al 1972 va escriure una versió satírica sobre el Macbeth de Shakespeare que va anomenar “Macbett” sobre la corrupció associada al poder absolut i a la tirania. Ionesco presenta la tragèdia shakespeariana com una imatge grotesca i ridícula del poder ja que ell deia que el seu teatre no era del absurd sinó del ridícul. D’aquesta manera presenta l’absurditat fent un toc d’alerta contra l’absolutisme i el seu fàcil ressorgiment. Aquesta versió del Macbett de Ionesco dirigida per Ramon Simó descriu perfectament la crueltat i els fets més esgarrifosos en forma de comèdia exagerada, ressaltant els escassos límits de l’ambició i el manteniment de la fidelitat utilitzant com a mercaderies riqueses, terres o títols nobiliaris. Joan Carreras és […]

Qui canta els seus mals espanta, o almenys això era el que ens deia la cançó de Els Esquirols. Però mai sabem del cert si aquest cant que fem es el que generarà nous problemes o és, en part, el causant d’aquests. A escena ens trobem a la Marta Fiol deixant-se acompanyar pel pianista Carles Puig que estableixen un diàleg constant sobre d’allò que és diví i humà. Les seves dèries, principalment les d’ella, i l’anhelada recerca d’una solució. Una solució desconeguda perquè tampoc en coneixem -exactament- el conflicte més enllà de la mateixa incomoditat que ens suposa viure i sobreviure en un món que cada vegada entenem menys i que sovint es troba subjecte a regles i lleis que […]

Agraïm molt la gran idea del TNC d’oferir una versió digital d’algunes de les obres de la temporada. Es pot veure fins a l’inici de la temporada següent, és a dir al setembre, i veure-la tantes vegades com vulguis, repetir una escena o rebobinar segons el moment. És així com he pogut gaudir d’aquesta obra quan ja s’ha acabat el festival grec i tots els teatres tanquen per agafar forces per la nova temporada. “Els homes i els dies” és una narració de vint anys de vida de David Vilaseca escrit per ell mateix, adaptat al teatre per Josep Maria Miró i dirigit per Xavier Albertí. Era una aposta difícil i tots plegats han aconseguit dues hores i mitja d’una […]

La cupletista es va estrenar el 2004 a Olot, i va fer temporada al ja desaparegut Teatre Artenbrut. Els seus dos objectiu eren, i encara són, donar a conèixer una sèrie de cançons avui ja pràcticament oblidades i també retre homenatge a la compositora Cándida Pérez Martínez, que va posar la música a cuplets tan famosos com Les Caramelles o La Marieta de l’ull viu. Aquesta compositora, amiga personal de Raquel Meller, va escriure algunes de les pàgines més exitoses del gènere, però va morir pràcticament en l’anonimat –ella mateixa va cremar molts dels seus arxius personals– el 1989. L’espectacle és pràcticament un petit concert amb quatre apunts biogràfics i alguna que altra reivindicació del gènere. De fet, no podríem […]

Cada estiu des de fa anys, Parking Shakespeare ens convida a una nova obra al petit teatre circular a l’aire lliure dels jardins de l’Estació del Nord. Com que la dotzena nit després de Les festes de Nadal correspon a la Epifania cristiana, aquesta obra de Shakespeare, “Twelfth Night” s’ha traduït a molts idiomes com “La Nit de Reis”. Eren temps de celebracions a l’època isabelina, festes hereves del carnaval medieval on tot es posava cap per avall. El bard anglès hi va afegir un segon títol. “ What you will” que la Companyia Parking Shakespeare han traduït com “el que vulgueu” i amb això Sir Williams incita i convida a totes les produccions i adaptacions posteriors a fer una […]

Inici en blanc i negre per representar un clàssic. Però per molta serietat que vulguen destil·lar en aparença, l’essència Rhum està present. Només la manera que tenen de dir-nos que apaguem els telèfons mòbils ja és un gag fantàstic en si mateix. A partir d’aquí assistim una vegada més a un desplegament d’imaginació grandíssima, materialitzada en objectes, instruments, cançons,… que se succeeixen a un ritme que no es perd en cap moment. Són pallassos, sí, i com a tal trenquen amb la idea preconcebuda i uniforme que pot tenir molta gent sobre els espectacles d’aquests personatges. I al mateix temps fan gags clàssics i compleixen criteris del gènere. Però van molt més enllà i la qualitat és immensa. Tot té […]

Per presentar en directe el seu darrer disc, Farsa (Género imposible), Sílvia Pérez Cruz s’ha inventat un espectacle híbrid en el que barreja teatre, música, audiovisual, dansa, etc. I perquè tot això hi tingui cabuda s’ha fet construir un petit escenari dins de l’escenari del teatre: una petita caseta, o rulot, o estudi de gravació… Un recinte tancat que s’obre quan fa falta i que trasllada el món de l’artista cap a tots nosaltres. Un cop ubicats en aquest reducte que ho conté tot, començarem a escoltar –una darrera l’altra i fins a més de dues hores de concert- les cançons de Pérez Cruz. N’escoltarem de pròpies –la majoria- però també de prestades, i sobretot escoltarem aquells temes que van […]

Quan la Biblioteca de Catalunya obre les portes, alguna cosa màgica és a punt de succeir. I si el teatre aporta, a més, la seva intrínseca dosi de màgia, l’experiència és doble. La Perla 29 produeix l’adaptació teatral de l’obra de la Irene Solà, un cant a la natura amb mil cares, on l’ésser humà és un element més, on tot pot canviar per un llamp, la pluja, uns bolets, un animal que t’és fidel, o un que pot atacar-te en qualsevol moment. Un èxit editorial que va trencar motlles i que va merèixer diversos premis, entre ells, la quarta edició (2019) del Premi Anagrama i un dels 13 Premis de Literatura de la Unió Europea 2020, que es concedeixen […]

Coneixem aquesta obra de teatre? Un clàssic de Shakespeare que s’ha representat als escenaris milions de vegades! Què podria haver-hi encara que ens enganxara com si fos la primera vegada? Els Parking Shakespeare ens traslladen un estiu més, a un espai diferent que ja ens situa com a espectadores, en un altre estat: el parc de l’Estació del Nord. Amb tot el que això comporta pel que fa a escenari, àudio, distraccions i sons externs,… i una vegada més, amb tot el que això comporta en una companyia creativa que veu en aquest context un munt d’oportunitats. Juguen amb tot això generant una obra fresca, amb ritme, divertida, amb qualitat interpretativa i estètica i que captiva d’inici a fi. Una […]

La caiguda a l’abisme d’un àngel és l’inici d’aquest viatge. En un paratge inhòspit, comença la que serà una rebel·lió que acabarà amb el món dels homes, o això és el que pensa un dels protagonistes d’aquesta història. Basada en el poema èpic de John Milton l’any 1667, aquesta obra narra la caiguda de Satanàs a l’infern i la seva posterior rebel·lió per provocar la caiguda de l’home en el Paradís creat per Déu omnipotent. Una venjança que pretén provocar canvis en el sistema establert per un déu orgullós i vanitós. Però en el camí per aquesta evolució, des de la caiguda fins a la creació d’Adam i Eva i la destrucció del paradís, els protagonistes van argumentant el perquè […]

Castellucci és un autor que abans d’entrar al teatre ja et condiciona i suggestiona, amb advertiments i petits missatges que et fan encarar la funció des d’un altre punt de vista. Recordo que abans de veure Sobre el concepte de rostre… advertia sobre l’olor a excrements que podia molestar als espectadors, i aquí ens recomana agafar uns taps per a les orelles ja que diu que el so de l’espectacle pot ocasionar lesions greus. Una mica de raó hi ha -els seients de les primeres files vibraven per efecte del so- però el que està clar és que tota aquesta litúrgia forma part de l’espectacle. De fet, entrar a un muntatge d’aquest director és lliurar-se a una cerimònia que sempre […]

Era inevitable que, tard o d’hora i tenint en compte els temps que vivim, la poetessa Safo acabés tenint una obra de teatre pròpia. El que potser no esperava és que fos més aviat un concert de pop o una performance festiva, o totes dues coses alhora. Christina Rosenvinge, Marta Pazos i María Folguera han creat un espectacle que comença amb la mort de Safo i que, de mica en mica, va desgranant quatre pinzellades de la vida de l’autora. No espereu trobar massa dades -tampoc se’n coneixen moltes- ni una estructura excessivament clara. Més aviat les creadores s’han deixat portar per la música, per alguns versos… i sobretot per una estètica molt concreta. Quan entrem al teatre ja ens […]