Per presentar en directe el seu darrer disc, Farsa (Género imposible), Sílvia Pérez Cruz s’ha inventat un espectacle híbrid en el que barreja teatre, música, audiovisual, dansa, etc. I perquè tot això hi tingui cabuda s’ha fet construir un petit escenari dins de l’escenari del teatre: una petita caseta, o rulot, o estudi de gravació… Un recinte tancat que s’obre quan fa falta i que trasllada el món de l’artista cap a tots nosaltres.
Un cop ubicats en aquest reducte que ho conté tot, començarem a escoltar –una darrera l’altra i fins a més de dues hores de concert- les cançons de Pérez Cruz. N’escoltarem de pròpies –la majoria- però també de prestades, i sobretot escoltarem aquells temes que van quedar amagats a la banda sonora d’una pel·lícula o d’un espectacle de dansa, o en una obra teatral, o en qualsevol altre mitjà pels que ha treballat l’artista. I tot això ens ho ofereix ella sola, amb música pregravada o interpretada en directe per ella mateixa. Un espectacle que la deixa sola a l’escenari, però que ha comptat amb la col·laboració de gent tan important com Pablo Messiez, Elena Córdoba, Max Glaenzel, Sílvia Delagneau, Carlos Marquerie, Juan Casanovas o Cecilia Molano.
El resultat és un espectacle fascinant, bellíssim. Un espectacle que va cada cop a més –més dificultat i també més extravagància- i que arriba a crear una mena de catarsi amb tot aquells seguidors més fervents. Jo només li retreuria que potser s’allarga en excés i que en alguns moments resulta una mica críptic. Però és un espectacle per deixar-se endur, i en aquest cas només cal dir que hi aneu predisposats i que no us resistiu a la proposta. La veu extraordinària de Sílvia Pérez Cruz farà la resta.