El diablo cojuelo: El meu avi va començar sent pallasso…

El diablo cojuelo
6/08/2022

Inici en blanc i negre per representar un clàssic. Però per molta serietat que vulguen destil·lar en aparença, l’essència Rhum està present. Només la manera que tenen de dir-nos que apaguem els telèfons mòbils ja és un gag fantàstic en si mateix.
A partir d’aquí assistim una vegada més a un desplegament d’imaginació grandíssima, materialitzada en objectes, instruments, cançons,… que se succeeixen a un ritme que no es perd en cap moment.
Són pallassos, sí, i com a tal trenquen amb la idea preconcebuda i uniforme que pot tenir molta gent sobre els espectacles d’aquests personatges. I al mateix temps fan gags clàssics i compleixen criteris del gènere. Però van molt més enllà i la qualitat és immensa. Tot té un sentit dintre del sense sentit, tot té una coherència dintre de l’absurd, i tot va rodant amb uns engranatges molt ben engreixats que comencen a girar al principi i lluny de quedar-se travats, van agafant encara més i més ritme fins al final.
Una proposta amb moltíssima creativitat, un guió molt cuidat i interpretat amb moltíssima credibilitat i lleugeresa, tot i tenir part de text d’un clàssic, que sempre revesteixen més complicació.
Tot un desplegament estètic de molta bellesa i amb un caràcter molt marcat i identitari, que no es queda només amb això, que no deixa de ser una manera de transmetre un missatge a un públic. Diversió i sorpreses plenes de contingut.

← Tornar a El diablo cojuelo