Paraíso perdido: Pèrdua o llibertat?

A partir de 16,00€
Comprar Entrades
Paraíso perdido → Teatre Romea
27/07/2022

La caiguda a l’abisme d’un àngel és l’inici d’aquest viatge. En un paratge inhòspit, comença la que serà una rebel·lió que acabarà amb el món dels homes, o això és el que pensa un dels protagonistes d’aquesta història.

Basada en el poema èpic de John Milton l’any 1667, aquesta obra narra la caiguda de Satanàs a l’infern i la seva posterior rebel·lió per provocar la caiguda de l’home en el Paradís creat per Déu omnipotent. Una venjança que pretén provocar canvis en el sistema establert per un déu orgullós i vanitós. Però en el camí per aquesta evolució, des de la caiguda fins a la creació d’Adam i Eva i la destrucció del paradís, els protagonistes van argumentant el perquè de la seva rivalitat eterna.

Costa d’entrar una mica en l’inici, especialment per l’ús d’un text clàssic i a vegades massa enrevessat, amb reflexions grandiloqüents que fan perdre el fil en més d’una ocasió. Però sortejat aquest inici dificultós, ens anem trobant amb petites sorpreses durant el muntatge que fan reaccionar i posar en alerta al públic. Mentre l’autor narra la situació en veu de Pere Arquillué -un Milton en potència- i presenta a Satanàs (Cristina Plazas) i a Déu (Arquillué) discutint els seus punts de vista, la seva història passa per dos moments que cal remarcar en el conjunt de la seva estructura.

La presentació de Culpa i Mort és, potser, una de les escenes més potents de tot l’espectacle. La posada en escena i la interpretació de les dues intèrprets, Elena Tarrats i Laura Font, es converteix en un moment d’hipnosi col·lectiva. Els càntics a través de les seves veus a compàs i la sincronia en la seva interpretació -fruit d’un treball meticulós-, crea un buit en el temps que deixa al públic en un suspens màgic.

L’altre moment que trenca amb la narrativa clàssica -i a vegades una mica difícil de seguir amb atenció- és la presentació dels “pecadors” originals, la manera com Andrés Lima (director) decideix portar a escena els dos personatges és divertida i molt rítmica. Lucía Juárez i Rubén de Eguia son Adam i Eva, a ells els seguim en la seva evolució. Amb Juárez experimentem la curiositat d’Eva i la necessitat de saber i de rebel·lar-se davant d’un món imposat.

I enmig de tota aquesta faula, mite o història -segons a qui es pregunti- trobem un homenatge a l’ofici de comediant. Satanàs explica en el seu moment que va crear el teatre per mostrar a la població que es podien qüestionar les veritats imposades pel sistema, per provar altres estructures i per posar-se a les sabates de qualsevol personatge que estigués a la terra. Un art moltes vegades prohibit en la història per la llibertat de pensament i creació que buscava i mostrava. Tot i que aquesta part és un crit a rebel·lar-se i a estimar un ofici moltes vegades menyspreat, aquest homenatge queda ficat amb calçador en una història ja de per sí plena de pensaments i reflexions. Tot i l’intent, no acaba de quedar ben entramat amb la història que s’està narrant, i és un pena.

Amb interpretacions impecables, la gran aposta d’aquesta producció és l’escenografia i el muntatge visual i sonor. Cada element dalt de l’escenari pretén ubicar a l’espectadora en aquest món entre oníric i real, i ho aconsegueix amb escreix. El disseny sonor i de llums està treballat al mil·límetre perquè cada acció quedi emmarcada en un paisatge concret.

El viatge de la rebel·lió d’un fill descontent acaba convertint-se en un crit contra el sistema imposat, els opressors, el patriarcat i les injustícies. Un tot en un petit conte sobre una disputa familiar. I així acaba tot, en imposar per sobre de consensuar. I l’eterna pregunta, estava tot planejat?

← Tornar a Paraíso perdido