Recomanacions

Us vaig a contar un secret. Fa uns quants mesos estava dinant en un restaurant de Gràcia i en una taula no gaire llunyana a la meva hi seien en Pau Miró, n’Oriol Broggi i una altra persona que no vaig identificar. No vaig poder evitar que algunes paraules de la seva conversa m’arribessin. Vaig sentir que parlaven sobre … les cançons d’en Sisa… i sobre … la novel·la d’en Marcé… Tafaner de mena, em vaig quedar amb la curiositat de saber de què estaven parlant. Quina relació hi podia haver entre Broggi, Miró, Marcé i Sisa? Ara ja he trobat la resposta: s’estava cuinant un plat exquisit, amb productes naturals d’en Juan Marcé, ben escollits per Pau Miró, amb […]

Enric Magoo ens presenta un espectacle simpàtic, divertit i ple de màgia. Confidències de un prestidigitador és el títol de un dels tractats de il·lusionisme més importants de la màgia moderna, escrit per Robert Houdin al segle XIX. Ens trobem a l’Enric Magoo al seu camerino, preparant-se per la propera actuació. Ens parla sobre l’història de la màgia, i ens presenta diferents episodis mitjançant la interpretació de personatges que ens proposen efectes màgics clàssics molt be executats: gobelets, daus, escapisme, autòmats…. Destaca la levitació de la taula, probablement de les millors que es poden veure avui en dia. La selecció dels jocs és molt heterogènia, fet que la fa molt entretinguda. La música seleccionada per acompanyar-los és elegant, suau i […]

Hi havia una vegada un autor que escrivia tragèdies, tot i haver nascut el 1968. I un bon dia el citat autor, de nom Wajdi Mouawad, va escriure un conte per a adults… o bé per a nens grans, i li va sortir un conte on una nena s’enfrontava amb la mort després d’una amarga experiència. Hi havia una àvia… Hi havia un gos… I també un lloc inventat on es complien tots els somnis i on els blancs podien aspirar a ser negres, si així ho desitjaven. Un lloc que portava per nom… PACAMAMBO. El muntatge que podem veure actualment a La Seca d’aquest preciós text de l’autor d’Incendis destaca, sobretot, per estar fet amb un gust, un ofici […]

La tradició del teatre popular a Barcelona és molt antiga, i molt exitosa. Des dels nombrosos teatres de revista del Paral·lel -quan el Paral·lel era una arteria d’oci de primer ordre- fins als vodevils o als còmics de gran carisma, el teatre popular ha arrossegat a milers d’espectadors durant anys i anys. Hi ha hagut èpoques en que aquest tipus de teatre ha caigut en desgràcia, però sempre hi ha un espai a la ciutat on poder gaudir-lo. Dins d’aquesta tradició, Joan Pera i Lloll Bertran s’han unit per homenatjar, secretament, als que jo crec que són la seva font d’inspiració, és a dir, Joan Capri i Mary Santpere. I d’aquí surt aquest Tenorio, primer “a palo seco” i ara […]

Molts filòsofs al llarg dels segles s’han interessat pel malestar de l’home en tant que ésser social i polític, i els seus problemes existencials envers la injustícia i el dolor dels seus semblants. En aquesta mateixa línea transcendental, Josep Maria Miró torna a agitar els pilars més bàsics de la realitat que ens envolta amb un total d’onze escenes inquietants, incòmodes i intencionadament incomplertes. L’autor de El principi d’Arquímedes situa a quatre personatges (dues parelles) en l’hotel d’un país postcolonial i volgudament indeterminat en el mig d’una revolta ciutadana, per fer una introspecció emocional sobre la violència. L’agressivitat afectiva dels protagonistes és evident des de la primera escena. La necessitat de romandre reclosos en aquest espai aliè els obliga a […]

Joan Pera i Lloll Bertran tornen a escena amb una nova adaptació musical de la clàssica obra Don Juan Tenorio de José Zorrila desprès de la gran exceptació del públic durant la temporada passada. Perquè us poseu en situació… per aquells que ja vau tenir l’ocasió de veure’ls en escena que sapigueu que els diàlegs són els mateixos, la prosa es manté intacte però el tempo de la funció millora molt gràcies als números musicals i la energia de Deparamo (el pianista). Al començament de la funció en Joan Pera ja ens explica que aquesta obra és una versió una mica “zorrilla”. Bé, no cal dir que tractant-se d’aquests dos grans monstres de la comèdia no pots parar ni un […]

Marry me a little fa tota la pinta de ser un refregit d’una sèrie de musicals, però tot i aquesta primera percepció (que no deixa de ser real) val la pena deixar-se portar per les melodies de Sondheim. Tot i no conèixer les cançons interpretades brillantment pels dos protagonistes, és impossible no identificar les melodies complexes i les harmonies impossibles de l’autor. Per a novells amb Sondheim: no us quedeu aquí! Sondheim firma grans musicals que no són carrinclons i romàntics com indiquen els tòpics del gènere. Marry me a little gira al voltant de l’amor amb gràcia i delicadesa i (sorpresa!) sense que els dos protagonistes es mirin als ulls. Però, si et vols casar amb ell del tot, […]

Personalment, trobo que Romeu i Julieta concerta d’alguna manera tota l’essència del teatre. És un text de Shakespeare que ens transporta cap a una mena de puresa escènica, a través de paraules que, com una fórmula màgica, fan volar l’espectador. En el muntatge de Bruce-Lockhart, la posada en escena és original, dinàmica, variada, elegant, bella. I, tot i saber perfectament com acaben els dos amants de Verona, el thriller t’atrapa fins (gairebé) al final. No la deixeu passar.

Quan la policia descobreix la nena que havia desaparegut tres setmanes enrere, la troba tancada en un soterrani en companyia del seu gos i l’àvia morta, en estat de descomposició. El psicòleg que intenta esbrinar el que ha passat i el que li passa pel cap a la nena no se’n surt, jo tampoc. Wajdi Mouawad mai escriu mariconades i aquesta obra, tot i ser una mena de conte, tampoc ho és. Tot i així jo l’he trobat una mica farragosa i fosca, però la direcció i les interpretacions han estat impecables. La leopoldo Fregoli de La Seca fins a la bandera.

Què pot arribar a passar si algú allarga una broma més del compte?, Quins secrets es poden desvetllar en un moment de debilitat?, Com ens podem arribar a comportar quan els altres qüestionen els nostres valors més arrelats?, Com reaccionem davant d’una sorpresa? A El nom, d’Alexandre de la Patellière i Matthieu Delaporte i dirigida per Joel Joan, se’ns presenta una escena quotidiana i acollidora: un sopar d’amics, entre ampolles de vi, menjar marroquí i conversa distesa. El que comença com una vetllada tranquil·la i amena, acaba derivant en tensions, crítiques i retrets. I és que escollir el nom per a una criatura pot ser d’allò més complicat!

Això és el que fan aquestes dues germanes, una des de sudamèrica i l’altra des de la Índia. A l’una la veiem físicament a l’escenari i a l’altra en una projecció a la paret, que és el que veu la seva bessona al portàtil via Skype. La que està a Àsia s’està morint i vol que l’altra la suplanti, però el que passa en aquestes converses és que afloren diferències, retrets, petites enveges… però per damunt de tot hi ha amor, molt d’amor. Una història magnífica, ben explicada, magníficament interpretada gràcies a una fabulosa direcció. Es pot demanar més? Sí, que una cosa tan bona s’estigui més de dos dies en cartell. Maleït IVA, maleït Wert, maleït PP.

Ahir a la nit vam viure una sessió de riures fantàstica al Club Capitol gràcies a la preciosa tasca d’en Toni Moog. No sóc una addicte als monòlegs, ja que no sóc de riure fàcil. No obstant, això, ahir a la nit vaig riure tant, que encara em fan mal les costelles. Vaig passar una estona molt agradable a la Sala Pepe Rubianes. Ara bé, no puc deixar de destacar l’actuació de l’Eva Cabezas, ja que per a mi va ser una de les millors: la seva intervenció va ser especialment divertida i no vaig poder parar de riure, tot i que no va parar de criticar als homes. Si voleu conèixer una miqueta més la meva experiència podeu consultar […]

El circ, com a disciplina teatral, sempre amb un punt festiu i irreverent, té el perill de caure, moltes vegades, en l’artifici, la superficialitat i un excés d’externalització d’un contingut no sempre prou ric. Afortunadament, aquest no és el cas de l’excel·lent espectacle anomenat: AAART! L’obra dirigida per Xavier Erra és el típic exemple diametralment oposat a les possibles carències abans mencionades. En aquest cas, el show compta amb totes les virtuts del millor circ però també amb una sensibilitat especial i una elegància francament molt emotives. La mà del director, també escenògraf i autor de la idea original, és d’un bon gust poc habitual. El context artístic on es mouen els acròbates, contorsionistes, malabaristes, equilibristes i actors (brillants tots […]

Ja en la presentació de la programació del Teatre Lliure ens va agradar, veure un musical i un Sondheim en la cartellera catalana. Per els amants del teatre, veure que el teatre (sobretot el públic) aposti per el genere musical, és tota una alegria. Amb un escenari minimalista, sense cap tipus de diàleg entre els dos personatges; es construeix una història on la soledat i l’amor/desamor convinen amb les magnífiques veus de Toni Viñals (Premi Butaca al Millor Actor Musical per “La flauta màgica) i Mone Teruel. Tot acompanyat del pianista i director musical Xavier Torras (Over the moon). Igual que Over the moon, no estem davant d’una obra de teatre, ni d’un musical. És un petit concert coreografiat amb […]

Per tant no em començaré a tirar floretes dient que hem estat magnífics, però sí us diré que l’espectacle és una mena de viatge iniciàtic… cap a no sé on. En una sala fosca, molt fosca ens han repartit en grups; els uns ens han dirigit cap a l’entrada del món dels morts que celebren la vida i els altres cap al món dels vius que celebren la mort. Ho aneu agafant? Doncs això. Ens han embenat els ulls, ens han fet caminar com a talps, ens han fet escoltar sorolls, ens han donat una mica de berenar, ens han donat… no, això no. En fi. Els que ens ho hem agafat en conya, ens ho hem passat prou bé. […]