Recomanacions

El gènere epistolar, més comú a la literatura que al teatre, té com a principal interès la sensació de poder assistir a la conversa íntima entre dues persones que expressen els seus sentiments per escrit de forma més o menys clandestina. No obstant, damunt d’escena, aquest format (cada vegada més desfasat) corre el risc de resultar massa feixuc i difícil de dinamitzar. Estimat mentider, escrita per Jerome Kilty l’any 1964, recull la correspondència entre el cèlebre autor George Bernard Shaw i la famosa actriu Beatrice Stella Campbell que va inspirar Pigmalió i de la que el dramaturg irlandès es va enamorar deseperadament. Tot i que la tasca del seu director, Oscar Molina, és exemplar, el text resulta massa monòton, no […]

El dia de l’estrena sempre és difícil però els actors de Postals de Nadal van superar-lo amb nota. Ni els nervis durant els canvis d’escena ni els petits entrebancs de dicció van poder eclipsar cap de les 4 històries que vam veure. Són escenes curtes: clares, concises i directes. Tretes de situacions properes i, més o menys, típiques d’aquestes dates nadalenques. Plenes d’humor però sempre amb un punt tràgic ben treballat que arriba directament a l’emoció del públic. L’espai juga a favor de l’obra. Gràcies a la proximitat pots veure com de vives estan les escenes i com de connectats estan els actors. L’escenografia és molt senzilla: diverses caixes negres que van configurant els quatre espais, un arbret de Nadal […]

Woyzeck no és una obra fàcil, però Marc Rosich la dirigeix de manera brillant, creant tota una atmosfera que transmet a la perfecció com de desconcertat i desesperat es troba Woyzeck. El protagonista està interpretat per un Carles Gilabert absolutament brillant. L’espai de Palo Alto va com a anell al dit a la posada en escena. I Parking Shakespeare mima i cuida el públic amb petits detalls que fan que l’obra vagi més enllà d’una obra de teatre i es converteixi en una experiència. Ja han fet sold out, afanyeu-vos!

Que difícil afegir alguna cosa que encara no s’hagi dit de Barcelona, i més, davant de tanta unanimitat. Sí, és una obra tensa i intensa, que ens reflecteix i ens fa pensar en nosaltres mateixos. Per això emociona. Des del meu punt de vista, però, el text és una manipulació dels sentiments per tal d’encongir-nos el cor des d’un bon principi. Pere Riera fica el dit a l’ull fins que aconsegueix fer-nos plorar. Teatre emotiu i sentimental… potser massa. Míriam Iscla fantàstica.

Veient aquest expectacle a la platea de la Seca, he tingut una sensació molt semblant a la que tenia quan veia bocabadat alguna de les pel·lícules mudes del Charlot. Segurament, això es deu a que el pallasso del Toti Toronell transmet molta tendresa i innocència en unes situacions que poden resultar quotidianes, però que es compliquen fins a l’infinit per al pobre personatge, fent-nos riure i a l’hora agafar estima per aquest nen gran. A més de la interpretació brillant de Toronell, un altre encert de l’espectacle és l’ambientació que trobem d’una revolució industrial, la qual és poc freqüent en l’entorn d’un pallasso, resultant ser força suggerent i fent-nos veure d’entrada que no ens trobem davant del típic espectacle de […]

La idea que l’art neix del dolor i la necessitat humana d’expressar-lo ve de molt lluny en la nostra cultura. Només cal pensar en Kafka, Artaud o Sarah Kane (per posar alguns exemples força contemporanis) per adonar-nos que el patiment pot ser la llavor de veritables obres mestres. En aquesta línia està plantejada Llibert: una meravellosa peça tan trista i bella com la vida mateixa. Poques vegades es té l’oportunitat d’assistir a un espectacle tan valent de cap a peus, tan pur en la seva concepció i tan emocionalment nu. Escrit i dirigit des de les entranyes, Gemma Brió i Norbert Martínez han tingut la generositat i el coratge de compartir la tràgica experiència d’haver de perdre un fill de […]

Des de petita sóc fan de les cançons de Sau i m’emocionava veure un espectacle dedicat a les seves lletres però he de reconèixer que m’esperava una mica més de l’obra… Obren l’espectacle amb la cançó Envia’m un àngel, fins aquí tot un encert perquè no nomès és una de les cançons més emblemàtiques del grup sinò que la lletra concorda amb el pretext de la història principal: una noia que està trista perquè troba a faltar al seu xicot que estudia fora i canta les seves penes. Bé, un argument que pot funcionar… una història d’amor a distància, una colla d’amics que volen animar a la noia, l’organització d’una festa d’aniversari, neurones revolucionades… És a dir, considero que és […]

Una nau a Palo Alto és ideal per l’ambient fred (no és una metàfora) que Woyzeck necessita. El públic a les bandes, en dues fileres de cadires i un espai infinit per tal que els artistes deambulin sense entrebancs. Al bell mig de la nau una nevera de bar envoltada de cerveses: servituds del mecenatge. S’ha acabat l’escenografia. Que comenci el miracle! Un dels Woyzecks més rodons que s’hagin pogut veure a Barcelona en els últims anys. Ni una paraula de més. Ni un gest debades. Uns professionals com una casa! Des del director fins al tècnic de so (que, per cert, es una criatura de poca edat). Vull ressaltar a Carles Gilabert en el paper de Woyzeck: Senzillament cabal.

Encara no coneixeu la companyia Parking Shakespeare? Doncs acosteu-vos a la Fundació Palo Alto per descobrir l’essència d’aquesta companyia que actua lluny dels teatres i podreu veure una gran versió d’un clàssic alemany, Woyzeck. L’obra se’ns presenta actualitzada i amb una escenografia austera marca de la casa. Les interpretacions excel·lents. A destacar el meravellós Franz Woyzeck que ens regala Carles Gilabert i les escenes corals per representar les veus que el protagonista sent en el seu cap. Deixeu-vos atrapar per la bogeria d’aquest personatge marginat i menystingut quan no utilitzat, afogat per la pressió d’un entorn que abraçava amb entusiasme els beneficis de la revolució industrial. Descobriu els motius pels quals aquest personatge va atrapar en el seu moment naturalistes […]

L’hem revisat de nou, aquest cop a la Sala Beckett. I del 4 inicial a 5. Sembla una tradició que s’ha de complir, el Parking Shakespeare d’estiu i el d’hivern. Si el primer ens espera una obra del dramaturg anglès, amb el fred ens espera la sorpresa (l’any passat amb Pell de Mercuri de Philip Ridley i aquest cop amb Woyzeck de Georg Büchner). I l’espera ha donat els seus fruits. El treball dels seus actors ha estat a l’alçada, del millor del que he vist d’aquesta companyia (únicament he vist els 4 últims muntatges). Hi hem tingut un bon treball de direcció d’actors. I tots brillen en el seus moments oportuns. Tant el treball d’en Carles Gilabert presentant-nos un […]

El fet que Llibert es presenti com la escenificació de un cas real i personal d’alguns dels protagonistes, aparta l’atenció del propi fet teatral. I es una llàstima, perquè Llibert proposa una de les millors dramatúrgies que es poden veure avui a la cartellera de Barcelona, a la que s’hi afegeix una posada en escena i una interpretació excel·lents. Gemma Brió, Tàtels Perez i Mürfila t’atrapen des de la primera escena i fan que et posis en la pell dels persontges i et preguntis: I si em passés a mi, que faria? Nomes els aplaudiments finals d’un públic posat dempeus et desperta momentàniament de l’encanteri. Tens tot el camí a casa per trobar-hi una resposta.

Tot i que la interpretació és millorable, eGo funciona i fa passar una bona estona. La història sembla complicada, però no ho és tant. És la història de la humanitat. L’ésser humà pateix quan ha de prendre decisions i sempre ha buscat alguna cosa que li marqui la pauta i que es faci responsable dels seus actes: un llibre sagrat, l’obediència a un superior, la llei. Marc Angelet adapta aquest fet històric a les noves tecnologies i enfronta els personatges als nous problemes que del canvi de suport se’n deriven. Una posada en escena intel·ligent i divertida serveix per arrodonir les irregularitats que pugui tenir el text. Una tragicomèdia que s’ha de veure i que estic segur millorarà amb el […]

Disfressat d’obra de teatre, Desacord 3×4 és un concert amb temes essencialment de gènere líric combinats amb boleros, tangos, revista i cançons de musical. El punt de partida de la història reuneix a tres personatges molt dispars i un pianista que es veuen forçats a compartir escenari per culpa de les retallades culturals. Malauradament, la idea no va argumentalment més enllà, ni desenvolupa el conflicte ni desemboca en cap conclusió. El que importa per aquest espectacle són les cançons i, per tant, la trama queda només com una excusa per que els intèrprets combinin els seus estils i cantin duets i trios. No obstant, musicalment és un show molt agradable amb números molt aconseguits. A més, és un plaer sentir […]

Mrs. Death, diàleg amb Espriu és una obra teatral atrevida i desconcertant, ja que si es desconeix el món de Salvador Espriu és bastant complicat endinsar-se dins d’ella. En el meu cas, que conec molt per sobre la producció d’Espriu, em va ser complicat seguir bé el fil conductor de la trama i reenganxar-m’hi. No obstant això, no es pot qüestionar la qualitat de la pianista, que toca molt bé en directe, ni la dels actors ni la de la ballarina, ja que és molt agradable veure el bon treball individual que ofereixen els integrants de l’obra.

Què dir dels Planeta Impro? La gran quantitat d’anys ininterromputs, omplint platees de Barcelona amb les seves improvitzacions, els avalen. Són una opció ideal per sortir amb els amics a fer una copa, un teatre… i riure de valent. A més, sempre són diferents: pots anar-hi deu vegades, i les deu t’ho passaràs igual de bé. La veteraníssima companyia, que es va popularitzar quan hi formaven part actrius i actors de renom com Alejandra Jiménez Cascón, Judit Martín, Miquel Simó o Jordi Soriano, actualment membres de la companyia Impro Barcelona, ofereix múltiples formats d’improvisació amb nits temàtiques: d’amor, de misteri, de lluita… Tot amb el tradicional sistema dels paperets on cada persona del públic escriu una frase, i els diferents […]