La tradició del teatre popular a Barcelona és molt antiga, i molt exitosa. Des dels nombrosos teatres de revista del Paral·lel -quan el Paral·lel era una arteria d’oci de primer ordre- fins als vodevils o als còmics de gran carisma, el teatre popular ha arrossegat a milers d’espectadors durant anys i anys. Hi ha hagut èpoques en que aquest tipus de teatre ha caigut en desgràcia, però sempre hi ha un espai a la ciutat on poder gaudir-lo. Dins d’aquesta tradició, Joan Pera i Lloll Bertran s’han unit per homenatjar, secretament, als que jo crec que són la seva font d’inspiració, és a dir, Joan Capri i Mary Santpere. I d’aquí surt aquest Tenorio, primer “a palo seco” i ara en versió musical, tot i que per musical hem d’entendre que s’hi afegeixen un parell de temes instrumentals de Deparamo i quatre o cinc cançons que a la Lloll li ha vingut de gust cantar.
Aquest Tenorio, però, és el Tenorio del Pera. La seva comicitat i l’efectiva composició del català hipocondríac i pocapena convencen al públic en tot moment. La veritat és que podria prescindir d’acompanyants, de cançons i fins i tot dels decorats de paper rescatats dels mítics magatzems dels Germans Salvador. Joan Pera convenç per si mateix i tira de tòpics, de vells recursos, de l’herència dels mestres… No es tracta d’una obra novedosa, ni ho pretén. No estem davant de cap enginy còmic, sinó més aviat davant d’unes fórmules que funcionen i d’un tipus de teatre que tot i viure d’enyorança encara té el seu públic.