Molts filòsofs al llarg dels segles s’han interessat pel malestar de l’home en tant que ésser social i polític, i els seus problemes existencials envers la injustícia i el dolor dels seus semblants. En aquesta mateixa línea transcendental, Josep Maria Miró torna a agitar els pilars més bàsics de la realitat que ens envolta amb un total d’onze escenes inquietants, incòmodes i intencionadament incomplertes. L’autor de El principi d’Arquímedes situa a quatre personatges (dues parelles) en l’hotel d’un país postcolonial i volgudament indeterminat en el mig d’una revolta ciutadana, per fer una introspecció emocional sobre la violència. L’agressivitat afectiva dels protagonistes és evident des de la primera escena. La necessitat de romandre reclosos en aquest espai aliè els obliga a afrontar la naturalesa dels seus conflictes i reinterpretar el sentit de les seves vides. L’espai, doncs, i el punt de partida són el gran encert de Miró i confirmen el seu talent com a dramaturg, juntament amb l’ambigüitat dels fets que es mencionen i no veiem ni sabem si han passat realment. Així, la veritat i la mentida (signes d’identitat de l’autor) tornen a barrejar-se en aquest Fum, sobretot en el primer tram de l’obra, fins a fer dubtar l’espectador, enverinat per les paraules del personatge de la gran actriu Carme Elias, com sempre, esplèndida. Malauradament, aquesta intensitat inicial no marca el camí de l’espectacle. Poc a poc, el sòrdid tret de sortida ens condueix cap a unes escenes cada vegades més confuses on prima l’evocació, la transcendència i els pes de diàlegs massa feixucs que, finalment, s’acaben diluint en el no-res com el fum (per cert, brillant metàfora) que dóna títol a l’obra.
Enllaç copiat!