Recomanacions

Shakespeare Villains de Steven Berkoff és un monòleg boníssim basat en una idea brillant: ajuntar un gran número de “dolents” de les obres del de Stratford i parlar d’ells utilitzant un fil conductor sense trencar el ritme narratiu. Comença fent una mena de catàleg de malentranyes: de Iago diu que és un dolent mediocre, de Ricard III que és un malvat genial, Shylock un usurer, però compte! que avui seria un banquer respectable… El text és brillant, la traducció de Màrius Serra perfecte i Barceló s’entrega fins a l’extenuació deixant-s’hi la pell. Tan bé ho fa que fins i tot sembla que recitar Shakespeare sigui fàcil. Molt bon espectacle! Llegir més.

Si Les Antonietes em van apropar a Stockman amb l’anterior muntatge, ara ho realitzen amb Vània. I com a l’anterior amb un muntatge amb una forta rebuda per part dels espectadors. Ens apropem al Teatre Lliure on a partir d’aquest dijous podreu gaudir d’una obra per a mi totalment desconeguda. Doncs si, ho sento però no he tingut cap llibre de Txèkhov en el capçal del llit i el que realitza Les Antonietes és apropar-ho amb les seves propostes. O sigui que ja té un punt a favor que m’agradi el seu muntatge. Si em van parlar de l’obra indicant que era avorrida i amb un ritme lent, aquest cop no ha estat cert. Pep Ambròs, Annabel Castan, Bernat Quintana, […]

Marc Angelet firma un text intel·ligent i divertidíssimament mordaç sobre una revolució tecnològica que, des d’una aplicació del telèfon mòbil, acaba controlant la nostra vida. Els paral·lelismes amb la realitat t’acolloneixen en tant que te’n adones fins a quin punt som dependents de les noves tecnologies. L’excelència d’un guió (que demana a crits la seva adaptació cinematogràfica -Flyhard llamando a Hollywood, me reciben?-) ve acompanyada d’algunes perles com el personatge del friki arquetípic, en Gus, que Xavi Francès borda des del primer segon. La proximitat claustrofòbica de la sala, com sempre, hi juga a favor. Pots apreciar cada petit detallet de l’espectaclea dos pams de l’actor. Aneu-hi! Agradarà especialment: als que consulten l’smartphone cada cinc segons. Briconsejo teatrero: Si coneixes […]

La història d’una parella que amb l’excusa que volen tenir un fill, ens expliquen les seves pors, el seu dia a dia. Parlen d’ells, de la vida, dels problemes, de la societat i on nosaltres ens convertim en simples voyeurs. I el millor de tot, hi trobem química entre Pau Roca i Carlota Olcina. Des de l’inici ens podem creure que hi són parella. El joc de mirades, com es creuen les mans, com es toquen, s’acaricien. Han treballat molt per que ens podem creure que hi ha química entre ells. La direcció d’actors per fer-ho creïble que sembla que no s’ha tingut que treballar al creure-ho. Sense canvis de vestuari, ni d’escenografia han fet el que és més difícil […]

Dues parelles tancades durant tres dies en un hotel d’un país en revolta. A fora, la gent es replanteja la seva vida i surt al carrer, fins i tot amb violència. Volen canviar la seva situació social. I què fan els personatges dins de l’hotel? Caldrà veure l’obra per saber-ho, però puc avançar que en Josep Maria Miró aconsegueix fer un paral·lisme molt interessant entre la revolta exterior i els plantejaments de la vida de les dues parelles, que resten tancades i protegides a l’interior de l’hotel. L’autor ens presenta dues parelles d’edats i sectors socials diferents. Així, els conflictes presentats són més diversos. Sovint, els humans, seguim la nostra vida quotidiana sense grans plantejaments vitals. No tenim temps. Això […]

L’Enric Casasses, acompanyat per Feliu Gasull tocant la guitarra han creat un ambient màgic que ens ha obligat a seguir-los com si fossin una reencarnació del flautista d’Hammelin. Vine, si vols és un recital de poemes dit pel mateix Casasses encoixinat per la fascinant, tot i que difícil, música de Gasull. Com deia la meva àvia “s’han ajuntat el pa i la gana”: un dels millors poetes actuals amb un dels millors guitarristes del país. Resultat? una nit màgica, ja que la poesia dita pel mateix poeta creix i amb el suport del músic et transporta. On? Això és molt personal, doncs cadascú ha de tenir el seu cel particular. Llegir més.

El Loco Brusca es un artista especial, eclèctic, però sobretot és un bufó. Un bufó entès com un clown irreverent i provocador, allunyat dels plantejaments més innocents i tendres… Un clown a l’estil Leo Bassi per entendre’ns. I Mr. X és el personatge que ha creat per parlar del costat més fosc de l’home actual, el qual se’ns presenta com un home-màquina estressat, bombardejat pels mitjans de comunicació, atiborrat de menjar escombraria, de comportaments excessius i amb un costat violent. Gairebé sense paraules, amb un gran treball físic i corporal, recrea situacions i implica el públic, fent-lo participar intensament, portant-lo a l’extrem, per tal que es trobi amb tabús, pors i creences. Sempre en clau d’humor, veureu com va treient […]

Basada en la novel·la emblemàtica de George Orwell, 1984 ens porta la història de Winston Smith. Pot ser un treball una mica difícil transformar-ho en obra de teatre. Tot i així s’ha sortit força bé. Amb una posada en escena que va directament al gra, ens relata la part final de la novel·la. La conspiració cap a un règim totalitari anomenat “Gran Hermano”. La part del personatge rebel i dels fets que ho fa visible, així com la desesperació fins arribar al final és el millor de l’obra. La duresa de l’interrogatori i la imatge dels actors et situa sense cap problema en la història. I el paper de Carles Canut amb una actuació freda és un dels punts guanyadors […]

Fa més d’un any que vaig anar a veure Sé de un lugar. Jo la vaig gaudir al Teatre Romea, però no tinc cap mena de dubte que, es vegi on es vegi, aquest text continuarà sent una delícia. El secret són els seus personatges, una parella que es fa estimar des del primer moment. Identificar-se amb el que fan i amb el que diuen és d’allò més fàcil. No emocionar-se és impossible. Una d’aquelles obres que miraries una vegada i una altra… Més informació

Han passat més de quinze anys, però encara conservo dins del meu cap les imatges de la magistral interpretació de la Carulla a “La reina de la bellesa de Leenane”. En aquell moment, jo encara era un adolescent i em faltava moltíssim per aprendre de les arts escèniques (i haig de dir que quan més aprenc, més conscient sóc de que menys en sé), pero la gran Carulla em va captivar amb la seva poderosa actuació i vaig tenir el privilegi d’assistir a una classe magistral de teatre, que d’alguna forma o un altre em marcaria. Ara, aquella Dama del teatre català s’acomiada dels escenaris i la meva presència a la platea era obligatòria, ja sigui per gaudir per últim […]

Si us agrada la màgia no us perdeu aquest espectacle. Antonio Diaz ens proposa una estona de màgia espectacular: grans il·lusions, màgia de prop, manipulació, levitació, mentalisme… pràcticament toca totes les disciplines de l’il·lusionisme, tot impregnat de bon humor i bon rotllo. Destaquen una molt bona i divertida execució de un retrocés en el temps a l’estil “Soma”, una versió pròpia del joc de cartes de l’amic Pedro, un interessant efecte amb un bitllet signat, una divertida levitació de un paper i un fantàstic viatge en el temps per endevinar diversos elements escollits pel públic de la sala. La sessió acaba amb una espectacular teletransportació…. molt peliculero! La veritat és que és un espectacle que se surt dels estàndards habituals […]

L’any 1948, George Orwell va escriure la novel·la de ciència-ficció, probablement, més lúcida i visionaria de tot el segle XX. El fet és que, no per casualitat, la va titular 1984, invertint les dues darreres xifres de l’any en que la va crear. Les històries futuristes, contràriament al que s’acostuma a pensar, no parlen del futur sinó del moment present en que són concebudes. A través de l’exageració i el pessimisme, intenten fer una radiografia dels mals de la seva època, projectant-los en una versió avançada d’ells mateixos. La grandesa de 1984 és la sorprenent clarividència d’Orwell a l’hora d’assenyalar els punts més foscos de la seva societat. Molt marcat pels totalitarismes dels anys quaranta, tan gran va ser el […]

No és fàcil comprendre la dansa contemporània. Habitualment el programa de mà t’explica una història que de vegades la veus i de vegades no, però el que és imprescindible és emocionar-se. Si t’arriba és que l’has entès, s’adapti o no al que explica el fulletó que t’han donat junt amb les entrades. Això és el que m’ha passat avui. La música de la Clara Peya, la coreografia d’Ariadna Peya i la direcció de Miriam Escurriola, m’han arribat al fons del cor. Penso, doncs, que he vist un bon espectacle. Al marge de les emocions, l’execució ha estat impecable. No us queden massa dies per no perdre’s l’espectacle. Llegir més

Monologuistes a Barcelona hi ha a patades. Però bons…? No gaires. Berto Romero és un dels grans. Domina el públic amb mestratge, sap quines tecles tocar per a que les riallades esclatin sense parar durant 80 minuts. Ha sabut reinventar les seves temàtiques habituals (nas, família…) per fer-les encara més divertides. L’inesborrable llegat de Pepe Rubianes és notori en alguns moments. Els bons artistes referencien d’altres bons artistes, i Berto ho fa amb una subtilesa tremenda. La música d’Iván Lagarto i els genials audiovisuals que es projecten al Teatre Coliseum fan crèixer l’espectacle un 300% (algun dels moments apoteòsics del monòleg es viuen a la pantalla). Si us agraden els espectacles d’humor, amb el Sigue con nosotros teniu un imprescindible.

Cirque du Soleil és una companyia ja habitual a la nostra ciutat, que en els darrers anys acostuma a aterrar un o fins i tot dos cops a l’any, aconseguint arrossegar una gran quantitat de públic, malgrat els seus elevats preus. En aquesta ocasió, els canadencs ens porten un espectacle que ja té quinze anys de vida i el qual ha voltat amb molt d’èxit per tot el món, com la gran majoria dels espectacles de la companyia. Podem dir que, aquest “Dralion” ens apropa a la filosofia i les tradicions orientals amb el segell habitual dels canadencs, en un espectacle de dues hores que no defrauda i que ens fa submergir en un món de colors, sensacions, música, divertiment […]