Recomanacions

Els musicals de petit format no compten amb els grans escenaris dels seus germans de gènere, ni amb tots aquells elements vistosos que ens encanten als “musical lovers”, però sovint són els que aporten nous aires i originalitat al gènere o, si més no, són els que més s’hi arrisquen. En aquest sentit, Lo tuyo y lo mío segueix aquesta línia i ens ofereix tot allò que promet i molt més, proporcionant-nos una vetllada divertida i amb un material totalment fresc. Així doncs, ens trobem amb un text on les paraules formen part d’extractes de cançons molt conegudes que van dels anys 60 fins a l’actualitat, però que en cap moment cau en l’efecte d’un simple karaoke, sinó que d’una […]

Què pot haver-hi dins del cap de Goyo Jiménez? Quins misteris alberga? Quin noves teories s’hi couen? Perquè una cosa és certa: el que pugui arribar a imaginar i verbalitzar aquest home és digne de ser escoltat. Goyo Jiménez desborda talent, perspicàcia i savoir faire pels quatre costats. I en Evoluzión, el seu particular soliloqui sobre l’evolució de la humanitat, ho deixa ben clar. L’obra compta amb un guió enginyós i uns tempos meticulosament pautats, que permeten a l’espectador digerir-la sense pressa però sense pausa, gaudir d’ella a petits xarrups, com si es tractés del millor dels vins. Amb un humor descarat, tal vegada irreverent però sempre efectiu, l’humorista connecta a la perfecció amb un públic àvid de riures, acudits […]

S’ha de dir que el nom de Jordi Galceran és un èxit assegurat. Tenim “El Métode Grönholm”, “Gaudí” i “Burundanga” per demostrar-ho. Hi tenim química entre Jordi Boixaderas i Jordi Bosch, és la primera impressió que he tret un cop finalitzada l’obra. Ens trobem amb un text ple d’humor, de bons diàlegs i d’unes repliques efectives. Tot amb unes interpretacions de dos bons actors. El text juga amb les paraules, amb un toc d’ironia i constants girs a la història que ens explica. Aquesta comèdia s’ha treballat amb força, i la paraula és el gran protagonista. L’escenografia giratòria ha estat tot un encert, ja que pots veure tota l’obra sense perdre res. Una taula i dues cadires en un escenari […]

A vegades vas a veure segons quines propostes i resulta que et sorprenen gratament. I aquest ha estat un d’aquests moments. Una nova forma de veure teatre, o millor dit el joc del teatre. Més que mai, anem a veure una obra única en cada funció. A veure, tampoc és cert; ja que cada funció pots veure repetit el mateix text en un altre context totalment diferent. Llavors ens trobem en un instant únic, irrepetible. I com és això? Doncs l’atzar del teatre i mai millor dit. Tenim un mestre de cerimònies amb que proposen 4 texts. A partir d’aquest moment l’atzar juga a favor de l’espectador. Com en el joc, una ruleta ens indica com pot anar la funció. […]

El guionista i escriptor John Vorhaus que ha publicat diversos assajos sobre l’humor diu que, en essència, “la comèdia és veritat i és dolor”. Resulta evident, només veient els primers minuts, que aquestes dues paraules han estat clau en la concepció de Generació de merda. Escrita i dirigida per Xavi Morató, l’obra és el testimoni nascut de les entranyes d’una generació frustrada que ha crescut envoltada d’una abundància fictícia i que, arribats ja als trenta anys, sent que ha perdut tot el que se li havia promès. Així, en forma de musical absurd i irreverent, han plasmat la part més precària de la societat actual i el patetisme que envolta als joves. L’espectacle és dinàmic, molt divertit i ple d’idees […]

Nens i nenes, mares, pares, avis i àvies, Red The Nosepaper presenta: Take it all! Tan acostumats com estem a espectacles amb molta parafernàlia que no diuen res, donem gràcies a l’Ovidi Llorente i l’Erika Alsborn per dur-nos un petit espectacle que, impregnat de la millor tradició chapliniana, amb poca cosa diu molt. Una història que els més petits gaudiran per la seva plasticitat, per la gran capacitat expressiva dels seus intèrprets, que poden aprofitar una simple goma elàstica per crear un milió d’escenes divertides i enginyoses per guanyar-se la seva complicitat. Una història que també els més grans gaudiran, doncs a través d’un llenguatge senzill i directe ens donen una lliçó molt emocional al votant del sentit de la […]

Tony Kushner és un autor d’obres enormes i complexes, com aquell magnífic Angels in america o el mateix Homebody/Kabul. A casa nostra hem tingut la sort de veure ambdues obres (o parts d’aquestes obres) en versions diferents, i algunes força encertades. El monòleg que ara presenten Mario Gas i Vicky Peña és el començament de l’obra que ells mateixos, i l’extensa companyia del Teatro Español, van representar a Madrid i també al Romea de Barcelona durant la temporada 2007-2008. Un muntatge del que destacava especialment el tros que ara s’ha volgut recuperar, reaprofitar o simplement rememorar. S’ha de dir que aquesta interpretació ja li va valdre a Peña, amb tota justícia, el premi Max d’interpretació. Aplaudeixo la idea de tornar […]

Podríem definir Amarillo com a teatre social o teatre experimental o dansa-teatre o teatre de denúncia… però sobretot hauríem de qualificar-lo de teatre necessari. La companyia mexicana Teatro Línea de Sombra es va crear fa més de 20 anys, i el seu objectiu ha estat sempre el de barrejar les arts escèniques, trencar fronteres artístiques i acostar les arts plàstiques, el vídeo o la música experimental a llenguatges teatrals més comuns. Amb aquest espectacle volen parlar, a més, d’un problema que Mèxic pateix de fa molts anys: la migració de milers de mexicans cap als Estats Units a través del desert. Un desert que s’ha empassat moltes vides i moltes il·lusions. Un desert que els actors reprodueixen a l’escenari a […]

Basada en una cançó popular, El Caballero de Olmedo és una de les obres més conegudes de Lope de Vega, juntament amb Fuenteovejuna i El perro del hoterlano. Per aquest motiu, i tenint en compte el pes que qualsevol peça del Segle d’Or comporta per l’imaginari col·lectiu, el més habitual és optar per un muntatge sobri d’acord a les convencions més solemnes. No obstant, Lluís Pasqual, director sobretot pràctic, intel·ligent i amb visió comercial, ha ideat una versió del clàssic més lleugera, entretinguda i desenfadada de l’habitual, però que funciona com un tret. Pasqual demostra així, un cop més, el seu gran enginy, en aquest cas, provant que “respecte” no significa “sacralització”. Tot i amb llicències dubtoses com l’ús de […]

“Que de noche le mataron, al Caballero… la gala de Medina, la flor de Olmedo”, diu la cançó popular en la qual Lope de Vega va inspirar-se per escriure l’obra. I la presencia d’aquests versos (una celebració, unes ombres que sotgen…) fets cante jondo, converteix el muntatge del Teatre Lliure en tota una experiència. El talent de Madrid i Barcelona es sumen, igual que a la història un cavaller i una dama arreplegaven l’orgull de les dues ciutats, per a fer un muntatge on els versos clàssics i l’escenografia moderna es fusionen a la perfecció. Un espai que és molts espais, una poesia que batega al ritme d’uns músics brillants (i molt salats!), i les actuacions d’uns actors molt joves […]

La figura de l’estranger ha estat sempre un personatge que ha interessat molt tant a escriptors com dramaturgs al llarg del temps. A Occident hem conegut de primera mà l’experiència de l’emigració i la immigració i l’hàlit d’esperança, tristor i nostàlgia que comporta. Yira és una mosaic de quatre històries diferents els protagonistes de les quals s’han vist en la necessitat de marxar del seu país a la recerca d’un gir existencial a les seves vides. Basat en elements extrets de les biografies reals dels seus actors, el director Gaston Core ha construït un univers d’una melancolia colpidora i musicalment molt elegant que recorda per moments l’estètica del cinema de David Lynch. El conflicte latent entre la vida interior dels […]

Una escenografia composta per caixes de cartró i un projector és el que ens rep en l’escenari del musical Generació de Merda. Amb actors i actrius joves i enèrgics que, amb diversos canvis de personatge en alguns casos, interpreten una història plena de situacions típiques d’un estudiant universitari i un jove treballador d’avui dia: volta a viure amb els pares per precarietat, començar una carrera universitària ple de dubtes o un treball a una companyia explotadora; conèixer i enamorar-se de noi o noia, etc. Però l’obra no es limita a la crítica fàcil de “la culpa és dels altres”. De fet, veiem com els protagonistes es deixen fàcilment despistar d’aconseguir els seus objectius vitals per algun missatge de Whatsapp que […]

Teatre físic, que juga amb les emocions. Moviment, projeccions, llum, un text actual i de denúncia. Un inmigrant, la seva motxila, una garrafa d’aigua, les sabates i el menjar. Un paisatge que va alterant a partir del joc que realitza durant tota la seva funció amb la sorra present d’inici a final. Tal com s’ha presentat, Amarillo ens trasllada a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, una de les barreres més representatives d’un món globalitzat. Tot i que el podem traslladar sense cap tipus de problema a Europa i Àfrica. Juga amb les imatges, les llums i el moviment. Amb imatges impactants i moments emotius, encara que amb molts alts i baixos. Tot i que és una bona […]

Si tens entre 20 i 35 anys, prepara’t per riure amb les bufetades musicals que endinya Generació de merda. No és habitual trobar espectacles hiper-connectats amb la realitat dels joves, que parlin dels problemes que ens afecten: des de la impossibilitat de treballar des de casa perquè perdem el temps a Twitter i mirant pàgines guarres, passant per l’addicció a parlar per Whatsapp d’amagat quan quedem amb algú (un drama emocional). L’humor, descaradament absurd, farà les delícies de tots aquells qui seguiu pàgines a Facebook estil “Lina Morgan Freeman” o “Gandalf es poderoso porque lleva una batamanta”. L’espectacle s’ha produït amb més voluntat, imaginació i talent que pressupost, però aquesta “precarietat” no fa més que enfortir un muntatge que fa […]

Els anglesos de principis del XVIII, pragmàtics, en van tenir prou quedant-se amb el domini de Gibraltar i Menorca i van deixar la llengua autòctona tranquil·la, lluny del que va fer el cabró del borbó Felip V a Catalunya, i així Joan Ramis va poder escriure la seva Lucrècia com li va venir de gust, i així ens ha arribat avui de la mà de Sergi Marí. Una Lucrècia que intenta salvar el seu amor i el seu honor del fill del tirà rei de Roma. No ho aconsegueix i és violada. Interessant posada en escena d’una peça escrita fa quasi 250 anys que encara avui és vigent: “si no ho puc aconseguir raonant, usaré la força”. Tan poc han […]