Només tres mons possibles…

Podríem definir Amarillo com a teatre social o teatre experimental o dansa-teatre o teatre de denúncia… però sobretot hauríem de qualificar-lo de teatre necessari. La companyia mexicana Teatro Línea de Sombra es va crear fa més de 20 anys, i el seu objectiu ha estat sempre el de barrejar les arts escèniques, trencar fronteres artístiques i acostar les arts plàstiques, el vídeo o la música experimental a llenguatges teatrals més comuns. Amb aquest espectacle volen parlar, a més, d’un problema que Mèxic pateix de fa molts anys: la migració de milers de mexicans cap als Estats Units a través del desert. Un desert que s’ha empassat moltes vides i moltes il·lusions. Un desert que els actors reprodueixen a l’escenari a partir de sacs de sorra, d’ampolles d’aigua quasi buides, de sabates sense amo, de robes sense cos…

L’espectacle, tot i que té un ritme irregular, conté moments de gran bellesa i acaba arribant a l’espectador de forma directa, colpidora. Les projeccions, els cants quasi guturals d’un dels intèrprets, l’entrega de l’actor protagonista, els testimonis reals… Tot plegat arriba. Potser de forma desordenada, però arriba. A vegades arriba amb dramatisme, a partir de l’estètica, i fins i tot a través de l’humor. En aquest sentit, em quedo amb una frase prou descriptiva: “Hay sólo tres mundos posibles: el sencillo, el doble y el especial con queso”. Una bona manera d’unir aquestes dues cultures, aquests dos països (o mons) oposats que, passi el que passi, seguiran units per una enorme frontera… plena de forats.