Basada en una cançó popular, El Caballero de Olmedo és una de les obres més conegudes de Lope de Vega, juntament amb Fuenteovejuna i El perro del hoterlano. Per aquest motiu, i tenint en compte el pes que qualsevol peça del Segle d’Or comporta per l’imaginari col·lectiu, el més habitual és optar per un muntatge sobri d’acord a les convencions més solemnes. No obstant, Lluís Pasqual, director sobretot pràctic, intel·ligent i amb visió comercial, ha ideat una versió del clàssic més lleugera, entretinguda i desenfadada de l’habitual, però que funciona com un tret. Pasqual demostra així, un cop més, el seu gran enginy, en aquest cas, provant que “respecte” no significa “sacralització”. Tot i amb llicències dubtoses com l’ús de la música flamenca o el tango, la concepció brechtiana de l’espectacle li permet construir un producte apte per agradar a tot tipus de públic. D’aquí que es prengui la molèstia d’elaborar tota una coreografia per la prescindible lluita d’espases que afegeix vistositat o incorporar breus intervencions còmiques directes al públic a càrrec de Rosa Maria Sardà (o Francesca Piñón, depenent de la funció). En qualsevol cas, el fet és que es digereix molt bé i la solvència de la majoria d’actors recitant el text arrodoneix aquesta proposta que, si no fos per la deferència a la seva lírica, podria haver resultat un pèl frívola.
Enllaç copiat!