Tot el que necessites per anar al teatre

La espera: La soledat d’una dona

La espera
8/11/2014

Moltes vegades, el costat femení de la guerra (les dones esperant el retorn dels seus marits) resulta més angoixant i trist que, fins i tot, la mateixa cruesa del front militar. Tractat, de fet, moltes vegades anteriorment en teatre, cinema i literatura, en el cas de La espera, la protagonista resta en la seva soledat l’arribada de notícies del seu home, membre de la Resistència Francesa que ha estat deportat a Alemanya. L’actriu Padi Padilla demostra una gran tècnica expressiva, física i interpretativa, aconseguint moments de gran bellesa, tot i que, en general, també arrossega certa fredor que ens distancia del contingut emocional de l’obra. El text de Marcela Terra aposta per la poètica i, per moments, fins i tot sona un pèl massa literari, malgrat que no se li pot negar l’excel·lent ús que fa de les paraules per expressar l’angoixa, la misèria i desesperació del personatge. D’altra banda, la posada en escena és correcta però irregular: tota la gestualitat on se subratlla el significat de les frases dites en veu alta resten i embruten més que no enriqueixen el conjunt; no obstant això, altres de les accions físiques funcionen molt bé i, a més, aconsegueixen crear un ambient misteriós i insà subtilment interessant. El millor, però, a part del text, és el concepte escenogràfic on s’intercanvien terra i paret (com si estiguéssim veient el pla psicològic contraposat al real) i la conclusió dramàtica que, tot i ser gairebé arquetípica, conté una veritat colpidora.

← Tornar a La espera