Per què Roland Schimmelpfennig situa la seva obra en algun punt indeterminat del sud-est asiàtic és un misteri tan ben plantat com els personatges que transiten per les diferents escenes esbiaixades, caòtiques, trepidants i brutalment divertides composen aquest mosaic oriental que és El drac d’or. Un mosaic al qual no és tan important el contingut dramàtic com cadascuna de les peces que el formen; cadascuna de les instantànies ben enfocades, delirants que se succeeix sense pausa ni descans per acabar composant un precís collage escènic, original i ple de peripècia.
Tot i tothom està a un bravíssim nivell. És difícil distingir, sense haver llegit el text, fins a quin punt els nombrosos instants de genialitat són mèrit de l’autor, de la direcció escènica -a càrrec del Moisés Maicas-, o de la pròpia imaginació de qualsevol dels grans actors que arriben a interpretar una multitud de personatges en transicions de vertigen que donen com a resultat un excel·lent exercici d’estil.
Una obra molt recomanada per qualsevol espectador que cregui que ja ho ha vist tot en el teatre perquè se’n durà una agradable sorpresa. No recomanada per a persones que desitgin veure una gran història dramàtica perquè, potser, com tantes vegades s’ha dit, totes les històries ja han estat contades i el que ens queda és tornar-les a gaudir amb ulls diferents.