Recomanacions

Un dels molts problemes de representar un text de William Shakespeare és que la distància entre els personatges de les seves obres -especialment a les tragèdies i a les peces històriques- i el jo actual és molt gran. Les dosis de por, violència i dolor que carreguen els seus personatges rarament és experimentada a les nostres vides modernes. Segurament no cal, per arribar a fer-ne una interpretació emocionant i colpidora. El que sí cal, però, és realitzar un humil i exhaustiu treball d’anàlisi i comprensió, un viatge cap a la introspecció física i emocional de l’ésser humà per poder recrear amb veracitat una història èpica com és la d’Enric V, si és això el que volem fer. Sinó, la densa […]

El Grec sempre amaga petites joies entre les seves obres destacades i la seva extensa oferta i, per mi, aquesta és una de les d’aquest any (i encara falta molt festival per descobrir). Es tracta d’un espectacle de dansa que dóna veu a dues cultures diferents, però que comparteixen certes visions, les quals es fusionen a través de la dansa. A més, entra en joc un tercer element com és l’excel·lent composició i interpretació en directe de música electrònica i experimental a càrrec del músic belga Laurent Delforge, la qual ens endinsa dins de la conversa que mantenen els dos ballarins i s’agermana totalment amb ells. D’altra banda, l’escenari completament nu i gegantesc del Mercat de les flors s’omple prodigiosament amb la gran escenificació […]

Sempre els mateixos, el mateix dia de la setmana, al mateix lloc… quina monotonia! No, per a ells no, són ludòpates, estan enganxats i esperen aquesta nit amb candeletes. Avui, a més, hi ha un estrany convidat d’una manera estranya… Bona adaptació representada en una escenografia formidable sota una bona il·luminació, en un Romea amb disposició de butaques “clan dels Zaho”. Els sis actors, molt ben dirigits per Julio Manrique, ens han fet patir, al menys als que no estem habituats al joc, aquesta forma compulsiva d’aniquilació. En aquesta partida, tot i que el pòker és un joc de suma zero, hi perden tots. Llegir més.

Què fa de Harold Pinter un dels dramaturgs més respectats i paradigmàtics del teatre modern? Què hi ha a les seves obres que, darrera d’una aparent normalitat, l’espectador acaba submergit en atmosferes estranyes però conegudes, surrealistes però significatives? Harold Pinter va rebre el Premi Nobel l’any 2005 (tres anys abans de morir) per descobrir-nos, a les seves obres, “el precipici sota la irrellevància quotidiana”. Per ser capaç de reproduir sobre un escenari aquestes situacions, sovint habituals en reunions entre membres d’una mateixa família, on la comunicació és qualsevol cosa menys directa; on els gestos, les paraules, els silencis i els comentaris estan carregats del passat, de tot el que cadascú sap de l’altre, de tots els comptes pendents, retrets, enveges […]

Merda d’artista arriba al Teatre Poliorama de Barcelona. Un musical que narra la història real de l’artista italià Piero Manzoni (un home obsesionat amb el seu treball i adicte a les grans excentricitats que va vendre a preus desorbitats 90 llaunes amb la seva “merda” a dintre) però amb un munt de matisos sorprenentment originals. És un musical àgil que fa una exhausta crítica a la incomprensió en el món de l’art. Sota la direcció d’Alicia Serrat, Ferran González i el pianista Joan Miquel Pérez, els mateixos caps pensants que van crear el musical Pegados (per tant, ja us podeu fer una idea quin tipus de cançons es poden trobar en aquest musical: Lletres divertides, enganxoses, acompasades a dues o més veus i amb un tempo […]

Encetem la segona setmana de Grec i ho fem amb l’estrena d’aquesta obra de Manel Dueso que, sens dubte, s’allunya dels convencionalismes. Així doncs, el dramaturg ha aconseguit dibuixar uns personatges consistents, els quals exterioritzen exageradament els seus anhels i desitjos més profunds, de manera que aquestos queden caricaturitzats i configuren l’essència del text. De fet, la història resta condicionada a les particularitats d’aquests excèntrics personatges, atorgant a l’obra originalitat i personalitat, característiques que es veuen encara més reforçades pel joc temporal utilitzat per narrar la història. Aquestes particularitats de l’obra desconcerten molt d’entrada, però cal dir que a mesura que s’avança i que l’espectador es va adaptant, aquestes es tornen més accessibles. Tot i això, un fet que juga en contra seva […]

Es fa complicat recomanar una peça -una òpera de cambra, en aquest cas- que resulta difícil en molts aspectes. Resulta difícil per la seva partitura (excel·lent, però complicada per a oïdes no acostumades), pel seu llibret (la dramatúrgia de Paco Zarzoso és especial i molt particular, això no ho pot negar ningú) i per la direcció de Xavier Albertí, que a mi m’ha resultat l’aspecte més discutible. Entenc que jugava, tal com he dit, amb elements delicats, però aquesta mania de molts directors d’escena d’infantilitzar o reduir a símbols l’estètica de moltes òperes no em sembla que sempre funcioni. Per a mi, les equivocacions més grans han estat l’elecció d’un vestuari impossible i el fet de no haver contextualitzat la […]

Sort del Castell de Montjuic que està fantàstic, amb les seves vistes sobre Barcelona i el mar; si hi vas una mica d’hora encara pots pillar la posta de sol: un gran espectacle… Però, i l’altra? Ah! l’altra espectacle… lamentable, patètic, i em sap molt de greu perquè penso que gent creativa com La Fura dels Baus si no existís s’hauria d’inventar. Potser sóc dur, però crec que amb la gent que està o ha estat a dalt de tot s’ha de ser estellós, poc condescendent. A M.U.R.S. li faltava gruix, era massa de festa major, fent jugar al públic amb tonteries d’smart phone, i ara els blaus cap aquí i els verds cap allà, i premeu up i ara […]

Barcelona acull la primera edició del Congrés Femení de Supervivències i l’emplaçament escollit ha estat el Teatre Barts del Paral·lel. Quatre ponents expertes en temàtiques relacionades amb la feminitat -la família, les relacions sentimentals, l’amistat i les relacions laborals- exposaran als assistents com ser dona i no morir en l’intent. Per a no perdre detall, unes presentacions il·lustren els continguts explicats. Resulta curiós que totes elles estiguin representades per personatges de fisonomia moderna i ulleres de pasta… serà marca personal d’El Terrat? Unes hilarants, sinceres i enginyoses Silvia Abril (amb qui l’espectador desitjarà compartit un dinar familiar), Anna Bertran (de qui voldrà conèixer l’ex i el seu Pitxurri), Carolina Noriega (com seria ser amiga d’aquesta dona?) i Mireia Portas (que pivota entre la serenitat i la bogeria) […]

La Cubana és part de la història viva del teatre català contemporani. Nascuts d’un grup de teatre amateur afincat a Sitges (com recorden a tothom sempre que tenen ocasió), van fer-se un lloc al panorama teatral gràcies a les seves esbojarrades accions de teatre de carrer i espectacles transgressors com Cómeme el Coco Negro o Cegada de amor, que es caracteritzaven per un humor desacomplexat, un llenguatge proper i familiar i el trencament de la quarta paret, amb la consegüent participació del públic durant tota la representació. Campanades de boda és la síntesi de l’esperit i experiència adquirida de La Cubana: una catarsi de llenguatge cubanero. En dues hores de funció viatjaràs pel vodevil amb entrades i sortides vertiginoses i […]

MURS ha inaugurat el Grec amb unes expectatives prèvies altíssimes: el primer smartshow de la història, presentat com una barreja entre obra de teatre i joc de rol, on les nostres accions, majoritàriament fetes a través de l’smartphone, canviaven el transcurs de la història que ens narren. Formar part de l’obra és viure un experiment, pioner, i aquesta és una sensació present durant el transcurs de la funció. Tot i estar constantment a l’espera de que alguna cosa passi, és molt probable que les actuacions dels furers (alguns de paisà) t’acabin fent un ensurt: no són actors que es quedin a l’escenari, i la força i l’ímpetu que els caracteritza fa que en determinats moments els mòbils (els grans protagonistes) […]

La versió de Les criades de la innovadora companyia coreana Sadari Movement Laboratory és, probablement, una de les propostes que més expectació ha suscitat en el Festival Grec d’enguany. Aquesta circumstància, com ha passat altres vegades, pot jugar a favor o en contra de l’opinió generalitzada però, en qualsevol cas, de ben segur que és l’espectacle del qual tothom en parlarà. L’obra barreja el mètode teatral de Jacques Lecoq amb la dansa tradicional coreana, obtenint, doncs, una posada en escena que potencia el treball físic de les actrius, tot i que també deixant el seu espai pel text de Jean Genet. El resultat és un muntatge que destaca essencialment per la seva delicada bellesa. L’univers d’aquestes dues minyones que juguen a […]

Un espectacle per a tota la família, o millor dit per a tothom. És un somni poder tornar a viure l’emoció d’una història que en cap cas sembla per infants, enfrontar-se a la mort. El millor de tot, és que la companyia Somriures Nòmades ho expliquen sense cap tipus de problema. Tothom es queda enamorat dels personatges, i la veritat la proximitat de poder tocar-los (al menys quan vaig poder veure’ls a un pati gràcies a @coincidencies ) fa que encara t’enamoris més. Un espectacle totalment fresc, original i de qualitat per a tots els públics. Aquí teniu unes imatges d’aquest viatge a la infància que no hauríem de deixar escapar. Veure imatges

Estem massa acostumats (i no està clar qui té la culpa) a veure monòlegs còmics de contingut excessivament frívol i superficial, mancats d’història i teatralitat mentre que, a l’extrem contrari, els monòlegs dramàtics sovint s’excedeixen en la seva densitat emocional. El bon lladre és un molt interessant i equilibrat exercici dramatúrgic que barreja el thriller amb el costumisme més brut i, en veu d’un sol protagonista, aprofundeix sense renunciar a l’humor. Josep Julien fa una esplèndida composició actoral encarnant un personatge fracassat, maldestre i enamorat que relata la seva tràgica aventura com qui li explica a un amic el que li ha passat el darrer cap de setmana. El text de Conor McPherson està ple d’afilada ironia i aconsegueix plasmar amb […]

Merda d’artista recorda molt als exitosos musicals que durant els noranta van omplir molts teatres de casa nostra. Eren musicals petits, com aquest, amb pocs actors, músics en directe (també pocs, però en directe), una escenografia funcional, unes cançons senzilles però efectives i, sobretot, una comicitat a prova de bomba. Tindrà Merda d’artista la mateixa sort? Sincerament, això de l’èxit és una qüestió estranya i imprevisible. Per començar, Pegados (creada pels mateixos autors) va ser un èxit inesperat… tot i que la petitesa de la proposta i la manca de pretensions van jugar molt a favor. Aquí la producció ha crescut, la platea també ha augmentat, i a sobre li han adjudicat un horari impossible, quasi de “golfa”. Crec que […]