Recomanacions

I penso que no ho és per culpa d’haver-la allargat, ja que aquesta història quan la van estrenat els de Pentateatre Atòmic durava 15 minuts i ara l’han passat a 80 de llargs, i és clar s’han hagut de buscar trames complementàries i, en una expressió molt catalana posar-hi “més pa que peix” (com hauria dit la meva àvia). Els actors Capdet i Terraza s’hi han deixat la pell, però alguna de les parts grinyolaven. Jo si fos d’ells la tornaria al format original. Al meu blog hi trobareu tota l’explicació.

Per ser gent nova a la professió, la majoria d’ells, s’ha de dir que els han tingut quadrats de fer aquest muntatge, i a més han sigut intel·ligents de triar com a director a Daniel Anglès. Bare, o aquest nom tan llarg que li han posat, és una obra molt interessant amb una música excel·lent, moderna, dins la línia del que es fa als “off” de Nova York o Londres. Tot i que possiblement els falti una mica de rodatge, ho han compensat amb unes ganes i una il·lusió destacables i pel que sembla el teatre s’omple cada dia… i en agost. Chapeau!

Sembla mentida, però ha passat. Un musical a la cartellera de Barcelona i no m’ha agradat gens. Tot i que l’anterior Pegados em va semblar fresca, amb bona coreografia i música. Va ser un èxit inesperat segurament per la proposta inicial. Ara s’ha volgut repetir de nou … Sense aprofitar l’argument, que podia ser una crítica a l’art en general;i amb números musicals (l’història de l’art) que millor oblidarem. Vaig sortir totalment decepcionat. Tot i que el públic no va parar amb les seves riallades. Com a mínim s’ha de dir que van poder gaudir-ne.  

El musical és un gènere, segons s’ha demostrat en diverses ocasiones, que acostuma a funcionar comercialment bastant bé a la nostra ciutat. Malgrat això, poques vegades ens arriben adaptacions catalanes d’obres si no és que són molt conegudes per l’espectador mitjà. Daniel Anglès, director de versions nacionals d’èxits com Les miserables, La bella y la bestia, Rent, Mamma mia! o Hair, ha comès la meravellosa temeritat de portar a escena aquesta tràgica història d’amor adolescent gairebé desconeguda pel gran públic i, a més, fer-ho sense escatimar recursos tot i no tractar-se d’una gran producció. Així, amb un total de 20 actors i cinc músics a escena, Per sobre de totes les coses és una molt lloable aposta, feta amb gran […]

Sí, això m’ha semblat a mi: impressionant aquest Romance… un espectacle molt adequat pel Teatre Grec. Prop de trenta persones (o potser més) al escenari, músics, cantaores, ballarins, algun actor… Ha engegat un Antonio Canales amb el seu ball potent i apocalíptic, i la cosa ja no ha parat, doncs els que li venien al darrera no li han posat fàcil al mestre. Dues hores i mitja de qualitat en una escenografia molt adequada, un vestuari espectacular i una música… A Barcelona hi ha molt de talent en flamenco i gent com Eli Ayala (amb la idea) i Jaume Villanueva (a la direcció) ho han sabut encarrilar. Aquest espectacle no pot morir en tres dies de Grec!

L’obra mestre de la literatura francesa arriba al Liceu de Barcelona de forma magistral. Sense paraules… sabia que seria una funció especial per a mi. Miserables té una màgia especial que t’atrapa de principi a fi i et posa la pell de gallina en més d’una cançó (el repetori es excel·lent i els actors/actrius tenen una qualitat escènica de 10). Quan surts de Miserables tens la sensació que no han passat les tres hores i mitja que dura l’espectacle, vols més… vols continuar submergida en la trama. Ja vaig veure Miserables al BTM fa uns anys i us puc dir que en el Liceu s’han superat!! Ara s’han apropat més a la versió original de la novela de Victor Hugo, hi ha més aparicions d’algún […]

Durant gran part d’aquest Festival Grec, la Sala Muntaner ha acollit aquesta simpàtica comèdia que, tot i no tenir grans pretensions, fa passar una estona agradable a l’espectador. Es tracta d’un text amb alguns altibaixos, però que gràcies al gran treball i a l’energia que desprenen els quatre actors aconsegueix tirar endevant. De fet, la interpretació i la direcció àgil de l’obra és el que resulta més destacable del seu conjunt, perdonant mancances com el fet de no aprofundir en un tema que resulta interessant de partida o el tenir un desenllaç construït per acontentar al gran públic. En la mateixa línea, podem dir que l’obra arrenca d’una forma interessant a nivell de contingut, però a mesura que aquesta avança entra en un bucle temàtic superficial a […]

Això és el que m’ha semblat. Llàstima perquè és del mateix equip de Pegados, que em va encantar, però no totes s’endevinen. L’he trobat molt de cara a la galeria, amb una estètica antiquada tipus Revistes del Paral·lel final anys cinquanta. La música força bé i els trio musical molt bo, però la història i la manera d’explicar-la… Tot i així, un pública cridaner i escandalós en les riallades, sembla que s’ho ha passat molt bé. Enhorabona per a ells.

La incursió dramàtica de Sanchis Sinisterra en la tragèdia grega amb l’intent d’adaptar el canon clàssic als actuals problemes socials i polítics deixa un regust desigual. Potser és l’opció per la tragicomèdia que és més fàcil de digerir pel públic. Què sé jo! A mi se’m queda curta, però. I no per les notes d’humor, sinó per l’absència de profunditat dramàtica en els personatges. Sense això, l’obra corre el risc -i això és el que per moments vaig sentir- d’entrar en un terreny massa pamfletari i generalista. Fem sàtira; però quan la sàtira és a través de personatges sòlids i amb un conflicte personal fort, l’obra vola sola. Sense ales. Em va faltar això: profunditat en la història personal dels […]

Per sobre de totes les coses, l’adaptació catalana del musical de l’Off Broadway Bare a Pop Opera, es va estrenar el passat dimecres al Teatre Gaudí de Barcelona. Un musical en un format molt diferent al que estem acostumats a veure. Mai no has vist a vint actors i cinc musics vivint una història d’aquesta intensitat amb les possibilitats que dona la Sala gran del Gaudí, podent sentir la respiració d’un actor a mig metre teu. Una història difícil, situada als anys noranta però que tristament encara té molta vigència, una musica fantàstica interpretada en directe que recorda els mítics Rent o Spring Awakening i molt de talent concentrat en pocs metres quadrats. Dirigit per Daniel Anglès, aconsegueix fer un treball […]

Aquesta adaptació —molt lliure— del Prometeu d’Èsquil, a Sánchez Sinistierra no li ha sortit rodona. La idea és bona però el resultat desigual; pel meu gust el text navega, en canvi la posada en escena és molt espectacular: les projeccions, el cor amb els seus moviments, els balls, tota l’estètica en general… però amb això no n’hi ha prou. Tot i així aplaudeixo al director del Grec per la valentia d’encarregar muntatges que són una capsa tancada. Per innovar te l’has de jugar. Llegir més.

També pot ser que jo sigui una mica raret, però el fet és que no m’ha convençut, i mira que el cartell era de campanilles. Els Cheek by Jowl, dirigits per Declan Donnellan. També ho podria atribuir al llarg preàmbul de filmació videogràfica que no s’acabava mai… la conclusió és que m’he avorrit força, tot i que em sembla que he sigut l’únic. Per altra banda l’escenografia, el treball dels actors, la música, la il·luminació… han estat genials. El públic s’ha rebentat les mans aplaudint; segurament que el que s’equivoca sóc jo; no seria la primera vegada, ni la última. Llegir més.

He llegit últimament que Cheek by Jowl és una de les millors companyies  de teatre del món i que Declan Donnellan, més que un director, és  una llegenda. Evidentment, tot això està sotmès a gustos i qüestions subjectives, però del que un pot estar segur quan surt de veure Ubu Roi és que ho fa consternat i amb una estranya sensació d’haver estat remogut per dins. Suposo que hi té molt a veure el tractament que Donnellan dóna a l’obra d’Alfred Harris, aconseguint que veiem la grotesca història d’Ubu per sota d’una altra realitat que ens és molt més propera. Crec que la troballa és excepcional, sobretot per la forma que té d’aportar diverses capes de contingut a l’espectacle, però […]

La versió d’Ubu Roi de Declan Donnellan la protagonitza un adolescent que descobrim avorrit, jugant amb una càmera al menjador d’una casa burgesa. Les projeccions dels suposats audiovisuals que enregistra amplien l’experiència teatral més enllà de l’escenari, mostrant-nos la casa que, hem d’imaginar, hi ha darrere les bambolines. Alhora, fan que coneixem un jove excèntric, que es passeja per la casa enregistrant uns detalls que aixequen exclamacions del públic: unes fosses nassals, un pollastre esbudellat, una taca de “merdra” (com dirà Père Ubu) a la tassa del vàter… Els matisos que, dia a dia, se’ns passen per davant són els que capten l’atenció d’aquest fill de classe alta, el titellaire que convertirà els seus pares i els convidats al sopar durant […]

La Laura i l’Steven. Sis anys, vuit ruptures. El text és una revisió en clau d’humor dels desencontres d’aquesta parella. Ella necessita més, ell necessita menys. I així s’ajunten i es separen, una vegada i una altra. Gabriel Beck i Maja Cordonet ens deixen un bon gust de boca amb unes interpretacions fantàstiques. El que fan sobre l’escenari sembla fàcil, però no ho és. Aconsegueixen aquella naturalitat que pocs actors aconsegueixen imprimir als seus personatges. Interpreten amb mesura, interactuen amb naturalitat, es trepitgen les frases contínuament,… aconseguint que ens oblidem que són actors i que estem en un teatre. Això ja ens ho recorda un tercer personatge que actua a mode de narrador el qual permet salts en el temps, […]