La protagonista d’aquesta obra no és la ni Verge Maria ni la Mare de Déu, sinó tan sols una camperola pobra de Judea, mare d’un fill que amb el pas dels anys ha anat agafant aires de grandesa i que ella ha hagut de veure morir cruelment. Colm Tóibín dibuixa una Maria completament terrenal, amb sentiments humans com l’amor, la ira, el desig i el menyspreu. Per damunt de tot, és una dona que estima el seu fill i el seu marit, el qual considera, naturalment, pare del noi. És una dona mundana i pràctica que no vol saber res de la transcendència ni del fum que venen els profetes que l’envolten, inclòs el seu fill.
El testamento de María és el retrat naturalista d’una mare plena de dolor i de ràbia per la mort del seu fill. No és la Mare de Déu; només és una mare a qui han assassinat el fill. Com a personatge, és una heroïna tràgica que s’acosta molt més a una Antígona que a una Verge Maria impassible i pusil·lànime.
El text és impressionant i té una gran profunditat filosòfica. Però el treball de Blanca Portillo, dirigida per Agustí Villaronga, és encomiable. Fa una Maria molt natural, gens afectada, amanerada o grandiloqüent. És formalment continguda, però sota aquesta contenció s’hi amaga una gran força expressiva i interpretativa que esclata al final. Només una gran actriu com ella pot fer un paper tan complex com aquest. A l’acabament de l’obra, l’ovació va ser unànime, amb el públic dempeus.
L’evangeli segons Colm Tóibín és el més real de tots, no perquè retrati la veritat, que ningú no sap, sinó perquè ens mostra Maria com una dona de carn i ossos, amb sentiments, que es nega rotundament a ser còmplice d’una religió incomprensible que li ha arrabassat el fill.