Recomanacions

Conegut, principalment, com a actor de cinema i fundador de la companyia madrilenya Animalario, Alberto San Juan s’ha centrat, darrerament, en la seva faceta més combatent i políticament compromesa. Màxim responsable de la cooperativa Teatro del Barrio, ha dirigit Ruz-Bárcenas, amb una innovadora dramatúrgia de Jordi Casanovas, i ara presenta aquest Autorretrato de un joven capitalista español, de nou a Barcelona, que ja fa un temps que està representant a diferents ciutats. El monòleg és un entretingut repàs del panorama polític i social de l’Estat espanyol des de la guerra civil fins a la crisi econòmica actual. Barreja, amb intel·ligència humor i contingut informatiu, centrant el seu discurs, molt documentat, sobretot en un qüestionament de la Transició. San Juan domina […]

Però no us faci vergonya, només els insensibles no s’emocionen. Aquest monòleg explicat a tres veus femenines: paraula: Iscla, dansa: Picó, música i veu: Makowski, arriba molt endins, perquè parla de coses que han passat i encara no s’han curat per culpa d’uns quants que diuen que és millor no remenar les ferides. Carmen Domingo, l’autora, dona veu a cinc dones tancades en una de tantes presons obertes després de la guerra i la Iscla ho explica magistralment recolzada per “les veus” de la ballarina i la música. Tortures, vexacions, afusellaments… Aneu-hi, però feu-ho preparats emocionalment. Portaceli l’ha dirigit extraordinàriament bé. Bravo ! http://bit.ly/1QgwLl5

Veiem sovint moltes obres on es parla del teatre o dels actors, però és la primera que veig on es parla de les tècniques d’interpretació. I aquesta és la premissa i el desenvolupament, ja que Premis i càstigs és un mostrari d’exercicis teatrals -alguns de força divertits- i poca cosa més. Comença l’obra amb un grup d’actors que, vestits com si haguessin d’interpretar una peça de Txékhov, surten a l’escenari per explicar-nos i mostrar-nos tot el que es pot expressar amb les mans, amb el rostre, amb tot el cos… La idea és original i permet gaudir de moment únics, poc vistos, i molt agraïts. Però quan un veu que amb allò no s’anirà enlloc comença la inquietud i un cert […]

Medea és un dels personatges més rellevants de la història del teatre, un personatge de quasi 2500 anys però amb una passió i una energia que perdura fins a dia d’avui. Medea és el germen de tot i també la causa. És per aquest motiu que ha tingut mil versions, mil cares… i és també per això que ara pot reaparèixer sota el nom de Pepa i no transfigurar per res la seva essència. Medea, tot i estar recluïda en una mena de sanatori, segueix essent la dona torturada pels remordiments, la gelosia i la traïció. Ara Jason és Paco, un actor que ha triomfat del no res i que és perseguit per la premsa del cor, però que en el fons segueix essent l’origen […]

Em rendeixo. Em rendeixo al talent de tots els que han fet possible aquesta peça. Em rendeixo a la feina ben feta. I sobretot em rendeixo a l’energia i potència escènica de Raquel Ferri (no és el seu primer treball però té un punt de fundacional). Ella és Joana d’Arc i Joana d’Arc és ella. I ambdues caminen com una de sola pel paradís perdut de la infantesa, entre l’olor de les garrofes, els racons del poble (que de tan concret esdevé universal) i utilitzant tota la riquesa lingüística de la Vall d’Albaida I com l’Alícia, amb conillet blanc inclòs, ens obre les portes d’un conte inoblidable. Malgrat ser pràcticament un monòleg, Joana no està mai sola. Com a públic […]

Agafar tres comèdies de Shakespeare i barrejar-les en un sòl espectacle és agosarat i fins i tot temerari. En aquest sentit, val a dir que Guillem-Jordi Graells ha aconseguit crear -amb l’excusa de la representació dins de la representació i el recurs del presentador- una obra més o menys coherent que funciona per si sola. Ara bé, al final és inevitable que ens acabem fent la gran pregunta: ¿valia la pena aquest esforç o hagués estat millor desenvolupar del tot una de les tres peces? Sembla com si no es confiés en cap de les obres per separat, com si s’hagués fet un recull dels millors moments… La veritat és que raons no en faltarien a l’hora de defensar aquest argument, però […]

No hi ha res més perillós que acorralar algú, perquè algú sense sortida és algú sense res a perdre. I una mica això li deuria passar a Alberto San Juan per embrancar-se a fer Autorretrato de un joven capitalista español, un espectacle en el qual la història d’Espanya i la biografia de l’actor s’uneixen indissolublement en un tot inclassificable però carregat de veritat, humor i un gran control de l’escenari. Alberto San Juan retrata Espanya de la forma menys amable i fa un repàs de la transició per demostrar que el sistema en què vivim avui dia està podrit de soca-rel. I ho fa d’una forma amena, senzilla i molt menys pamfletària del que es podria esperar. Al contrari, Alberto San Juan intenta […]

Malgrat tenir gairebé 200 anys, el text es manté igual de fresc que el primer dia “gràcies a” la dramatúrgia de Roger Torns que desmantella totes les escenes que no fan referència al protagonista o a les forces socials que configuren el seu destí (Malgrat que perdem l’univers de Büchner pel camí) . Per exemple, el personatge de Maria queda encara més en un segon pla però sorprèn amb una trama alternativa que simplifica l’argument de l’original sense perdre gens de força. En certs moments aquesta proposta esdevé un cop sec a la ment dels espectadors. L’ús dels personatges-titella, la cançó, l’estètica funny games i la imatgeria postmoderna proposada (i quina moda això d’utilitzar ampolles d’aigua!) fa que tot i […]

Pensava que a fora d’aquí no hi havia vida, que pot ser érem éssers d’un altre planeta…,dons si !!!, no tot està perdut, encara hi ha gent que veu i diu les coses tal com són, sense por, sense embuts, d’una manera clara i concisa, amb humor i sarcasme. Clar i en castellà. “Autorretrato de un joven capitalista español” és un monòleg escrit, dirigit i interpretat per Alberto San Juan, que fa un repàs de la historia d’Espanya des de l’any del seu naixement , 1968, fins avui. No ha deixat “títere con cabeza”, ha parlat dels bancs i els banquers, dels polítics i de l’Estat, dels empresaris i de les grans empreses, dels dictadors i dels dictats, dels militars , […]

  El Liceu inaugura temporada amb l’òpera “Nabucco”, un dels primers èxits de Verdi. Aquesta òpera es va estrenar per primera vegada al 1842, però al Liceu de Barcelona no va arribar fins al 1851. Des de les hores s’ha representat 64 vegades. L’última ocasió que es va portar al Liceu va ser durant la Temporada 2005/2006 però en forma de concert. Després de 30 anys, ara tenim l’ocasió de poder-la veure de nou escenificada, amb la particularitat que el director d’escena Daniele Abbado, l’ha ambientat en els S.XX, durant els anys de l’Holocaust i el genocidi jueu, una proposta que m’ha agradat molt. “Nabucco” és un drama d’ambició i poder que consta de quatre parts. El tema central és […]

La Sala FlyHard ha començat la nova temporada amb Caixes, l’última obra del dramaturg Marc Artigau, dirigida Montse Rodríguez. La posada en escena és senzilla. Com a escenografia unes caixes movibles que donen molt de joc durant tota la representació. Quatre personatges que no es coneixen, alguna cosa els uneix… les caixes de la mudança. Tot comença amb una equivocació. En Pau i la Maria es muden de pis. En el contingut de les caixes de la mudança no hi ha les seves coses, hi ha hagut una equivocació. Les caixes són dels seus nous veïns, en Mario i la Paula. Curiosament en Mario és el que vol ser en Pau, pilot i la Paula és ballarina, la gran frustració […]

El musical Fang i Setge, produït per Excés d’Entusiasme SL i La Passió d’Olesa, es va estrenar la temporada passada al Teatre La Passió d’Olesa de Montserrat. Aquest cop no me la volia perdre. L’orquestra en directe i més d’un centenar d’artistes dalt l’escenari, era motiu suficient per decidir-me a anar a veure aquest musical. No ens ho vam pensar dues vegades i dissabte vam anar de camí cap a Olesa per tal de poder gaudir d’aquest macro muntatge. Fang i setge és un text escrit per Marc Rosich, assessorat per l’historiador i escriptor Agustí Alcoberro i la historiadora especialista en la Guerra de Successió Conxita Mollfulleda. És un musical de gran format que vol apropar els espectadors a la […]

Un bon amic em va escriure dient-me que no em perdés aquesta proposta de “no teatre” i no m’ho vaig pensar dues vegades. Una proposta diferent, no un ***** estrelles , però si curiós i original, i del tot recomanable. Una obra feta varies peces co-dependents ( unes millors que d’altres) en espais diferents, han format aquesta gran peça. Fer no teatre, despullar-se física i interiorment i parlar sense dir rés, senyors, té el seu mèrit. Es tracta d’una proposta sense convencionalismes. Cristina Celada i Tatiana Sánchez juguen amb el públic; passem de ser espectadors a ser part de l’espectacle. El moment “mujeres objeto” ….desconcertant. Bé, avui entre el públic hi havia una noia que ha començat a escridassar a les […]

Perquè l’obra de Yago ens parla d’una parella escrita en clau de comèdia, però desenganyem-nos, amb deu anys de matrimoni a l’esquena no tot són flors i violes. Han hagut de renunciar a moltes coses, somnis inclosos; ella volia ser Joan Baez i ell… per arrodonir ingressos canta corridos a la porta d’un super anunciant salsa per a nachos. Avui el Santi està especialment bord i al final surt tot, i tot vol dir les desil·lusions.Obra molt ben escrita per Joan Yago, hàbilment dirigida per Joan Maria Segura i interpretada per la parella Anna Moliner i Joan Negrié, tots dos en estat de gràcia. Felicitacions!

Després del pas pel Festival Grec d’enguany, l’obra que ret homenatge al dramaturg anglès torna a la nostra ciutat per fer temporada, tot i que només durant cinc setmanes. I ho fa amb un repartiment coral com el que poques vegades ens trobem a la cartellera, el qual conté en la seva totalitat primeres figures del nostre teatre. Llegint el títol, un pot deduir perfectament el que va veure. Aquest no enganya a ningú i, sens dubte, es tracta d’un gran reclam amb el que podrem revisitar el teatre clàssic. No obstant, trobo que s’ha tret poc suc de la idea proposada, ja que fusionar tres obres diferents de Shakespeare deixa un regust estrany, ja que ni estàs veient teatre clàssic en essència, ni tampoc per ser justos […]