Recomanacions

“Vitòria” és una història que ens parla de por, repressió, solitud, supervivència i corrupció a la Barcelona dels 50 després de la Guerra Civil, en una barberia en el barri del Raval. Un barri on no hi viuen herois, sinó gent normal que tenen por i s’amaguen sota una màscara per poder sobreviure. Callar, desconfiar per poder sobreviure. Por. “Victòria” és una obra on es planteges les petites “victòries” amb la que una part de la població combatia la dictadura davant un règim franquista. Petites històries entre gent humil de barri, una ex-cupletista mare i el seu fill, el triangle amorós entre un falangista, un republicà i Victòria una vídua que intentarà regentar la barberia del seu difunt marit. Fixeu-vos […]

Aquesta nit passada vaig anat al Bogart, un espai ampli i acollidor, situat a l’avinguda Diagonal 426 de Barcelona. Inaugurat fa tan sols dos mesos (15-02-2016) “Bogart, Teca i Arts” és un nou espai gastronòmic i cultural a Barcelona. Un punt de trobada entre la gastronomia i la cultura. Un lloc on podreu menjar i gaudir cada nit, de dimarts a dissabte, d’una actuació diferent, ja sigui música, teatre, dansa,… En aquests moments es pot veure “La música de les paraules”, un espectacle protagonitzat per l’actriu Montserrat Carulla. Sí, sí, ja sé que molts de vosaltres us estareu fent la mateixa pregunta que jo mateixa em vaig fer; fins hi tot ella, només començar l’espectacle, la va deixar anar, com […]

Aquest dijous passat vam assistir a l’estrena del segon espectacle que dins del cicle de Teatre Gestual i amb el nom de YO GESTO ha programat la Sala Fènix durant cinc setmanes. Es tracta d’un tipus de teatre gestual i de Clown, combinat amb teatre físic. Malgrat que el Clown no és un tipus de treball que ens apassioni massa, hem de dir que en aquesta ocasió ens han agradat molt especialment l’expressivitat gestual d’ambos actors que ens transmeten els sentiments contradictoris que els envaeixen. Aconsegueixen transmetre tot un batibull de sentiments únicament amb els seus moviments i la seva gestualitat. Expressions de sorpresa, de dolor, de tristesa, d’alegria … molt i molt reeixides connectant amb l’espectador que se sorprèn, […]

Neil Labute és un dels autors nord-americans contemporanis que més es representa a casa nostra. La seva especialitat són les relacions de parella, o millor dit la guerra de sexes. Serveix quasi sempre les seves històries sota l’embolcall de comèdia, però en el fons són històries amargues, dures i els personatges tenen reaccions imprevisibles que poden fer molt de mal… Per tant, dirigir una obra de Labute és perillós i arriscat, i si no es troba el punt just es pot caure fàcilment en alguns vicis del teatre de boulevard. En el seu moment, Julio Manrique la va encertar de ple amb les modèliques i tan recordades La forma de les coses o Coses que dèiem avui. En aquest cas, […]

Ja sabem que les relacions de parella no són fàcils i el teatre, la poesia, les pel·lícules i les cançons (les bones i sobretot les dolentes) s’entossudeixen a mostrar-nos-ho. És per això que quan veiem una altra obra que comença amb una discussió hi ha gent que es posa les mans al cap: Un altre cop el mateix? I encara que ho sigui, a Pretty, no tenim aquesta sensació. Neil LaBute cada cop és menys un desconegut a casa nostra (ja som uns quants que li anem seguint la pista) i sabem la seva vàlua a l’hora de construir situacions que semblen funcionar per si soles. En aquesta peça es recolza en l’humor per fer una crítica de la superficialitat […]

Sí, Wasted és una obra mestra que per motius que alguns no comprenem (o potser comprenem massa) ha caigut de la cartellera del Grec i s’ha hagut de buscar la vida en sales alternatives. Gràcies Ateneu Popular de 9 Barris per aixoplugar-la. És una peça que hauria de veure qualsevol persona mínimament “teatrera” per la seva qualitat literària, l’interpretació dels Intimsproduccions sota la direcció magistral d’Ivan Morales i el missatge (tot i que negatiu) que ens deixa. Busqueu-la allà on la facin perquè val molt i molt la pena. Va triomfar a Tàrrega i ara ho hauria de fer a tot Catalunya, colló! Crítica completa » http://bit.ly/1SVol6o

D’ençà que es van donar a conèixer amb la magistral Pulmons, l’equip de Sixto Paz Produccions ha despertat l’interès de crítica i públic a cada nova proposta. Com ja passava amb L’efecte, el seu anterior muntatge, Pretty té una vocació molt més comercial que aquella hipnòtica història de parella dirigida (com ara també) per Marilia Samper. El resultat en aquest cas torna a ser efectiu: l’obra diverteix i proposa un tema interessant del qual es pot debatre en sortir del teatre. El text de Neil Labute juga amb uns diàlegs col·loquials, plens de naturalitat i girs enginyosos que aprofiten una anècdota per desenvolupar un conflicte que s’estendrà al llarg de tot l’espectacle. El problema d’això és que el petit desencadenant, […]

La vocació experimental d’algunes obres i companyies és una idiosincràsia tan lloable com perillosa. El risc és necessari en el panorama teatral per obrir nous camins però s’ha d’assumir que, a vegades, aquests camins no porten enlloc. El suïcidi de l’elefant hipotecat és un espectacle caòtic i irregular que conté moments molt interessants i d’altres totalment anodins i irrellevants. Si li perdonem la seva certa impostura intel·lectual i els seus intents fallits d’improvisació i interacció amb el públic, podem dir que la seva base dramàtica (els textos de Mayorga i Sinisterra) ha estat escollida amb bon gust i intel·ligència. En general, però, l’espectacle no acaba de decidir si vol parlar de temes d’actualitat, fer una sàtira sobre la societat de […]

Tornem a la Sala Fènix a veure la segona de les cinc propostes de teatre imatge, dins del Cicle “Yo Gesto”. “No me llames Solsticio, llámame Otoño” és una creació de Marina García Lucas i Javier Pastor Giménez, dos joves actors que formen la companyia Sietedemayo. Els seus noms artístics són Luc i Jota Pe, i “No me llames Solsticio, llámame Otoño” és la seva primera creació. Es tracta de la fusió de teatre gestual, clown i teatre físic, on en Luc i Jota Pe utilitzen els seus cossos per dibuixar l’espai, i enriquir l’ambient imaginari, demostrant als espectadors lo ingenus, innocents, ridículs i estúpids personatges que en realitat podem arribar a ser tots nosaltres. En aquesta ocasió he pogut […]

És una obra que amaga dins seu un gran potencial (temàtic, dramatúrgic i actoral) però fa la sensació que hagi sortit del forn abans d’hora. I és una llàstima perquè les situacions que proposa són prou diferents per a sorprendre però tenen un regust de realitat que les fa molt interessants. Però ensenyar les dents no és mossegar. I és que una de les virtuts d’aquesta peça és que malgrat que tot el que diu, tot el que ensenya i tot el que hi passa ja ho sabem i ja ho hem vist altres vegades, manté un aire fresc que l’omple de vida en tot moment. És capaç d’enganxar-nos amb uns personatges força atípics i una actitud gamberra (tot i […]

Jo a l’any 51 ja feia temps que hi era i penso que al Pau Miró l’han assessorat malament i per això tantes coses grinyolen i no me les he cregut. Hi ha accions que no te les empasses ni amb cullera. El text tampoc és molt brillant i els actors ho han sofert, doncs costa defensar diàlegs amb poc gruix; no et pots lluir. Ara, l’escenografia espectacular, com quan no venia d’un pam. El vestuari també està molt bé. Crítica completa » http://bit.ly/1q2EgUY

Em fa especial il·lusió començar a escriure aquesta entrada al Blog, perquè es tracta de la nostra valoració número 175 que fem aquesta temporada, exactament el nombre d’espectacles d’Arts Escèniques que hem pogut veure des del passat mes de setembre. Em fa també il·lusió, perquè ha correspost a una proposta arriscada de l’Antic Teatre, que de ben segur, amb el poc temps que el coneixem ha aconseguit obrir-nos una porta a una mena de Teatre alternatiu al que no estàvem massa acostumats i que està canviant la nostra manera de viure el Teatre. CARRETERA N-340 es tracta d’una mena de fusió entre una performance i una narració amb dramatúrgia teatral. La companyia Colectivo-340, és resident de El Graner, centre de […]

La última versión libre del clásico Hamlet de Jessica Walker, directora de la Compañía Laboratorio, es ─en palabras de su creadora─ la última incursión de su grupo en el archiconocido texto de Shakespeare, al que lleva más de 15 años entregada, con una docena larga de trabajos por los que han pasado los actores de su propia Escuela Laboratorio, amada y temida por igual en el homogéneo y árido horizonte teatral barcelonés. Se agradece su aportación a la escena entre tanto bluf intelectual y corporativo: se agradece el riesgo y la honestidad escénicas. La dramaturgia de Jessica Walker y su mística particular, entre cielo e infierno, entre nirvana y samsara, entre teatro y mundo, toda su trayectoria artística y su […]

Amb un text que no diu gran cosa, però oportunista —ara es parla molt dels antisistema i carregar-se l’establishment—. A més a l’obra no hi ha matisos, és molt plana i la direcció ha permès unes interpretacions poc elaborades, cridaneres i exagerades. Per acabar-nos d’avorrir, s’ha abusat de projeccions de personatges “importants” amb la veu doblada dient bajanades que no han aportat res d’interessant a l’obra. Tot i així el pública ha aplaudit molt. Això m’ha fet pensar que potser jo tenia mal dia. Crítica completa » http://bit.ly/1rqk14o

Diumenge passat vàrem tornar a fer “doblet” i en aquesta segona sessió, vam poder veure la primera de les propostes del cicle de Teatre Imatge, sota el nom de YO GESTO, que per segon any consecutiu organitza la Sala Fènix. Un espectacle que parla de la vellesa recollint poemes de diferents autors que tracti sobre el tema. Aquesta peça vol ser un viatge poètic i oníric que parli sobre la vellesa i el sentit de la vida. Ens vol mostrar la vellesa com una etapa de la vida que cal enfrontar sense angoixa. Una sola actriu a l’escenari, però no es tracta d’un monòleg, ja que la Núria Rocamora interpreta tres papers transformant el seu cos i la seva veu […]