Recomanacions

WOHNWAGEN és la proposta més original que he vist aquests dies. Aquest espectacle, fruit del projecte pedagògic-teatral del teatre berlinès Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz, es va representar per primera vegada al 2014 dins de la plataforma de Berlín amb el títol «Der Wohnwagen», després en el 2015 es va poder veure a la Sala Beckett, en una versió subtitulada. Max Grosse i Anna Serrano dirigeixen Wohnwagen, un conte màgic de Rémi Pradère sobre la necessitat de viure i arriscar-se. “Wohnwagen” significa roulotte en alemany. És una paraula composta a partir de “wohnen”, viure, i “wagen”, que pot voler dir vehicle però també arriscar-se. “Wohnwagen” és la primera obra escrita i dirigida de Rémi Pradère, un jove autor francès nascut l’any 1988. […]

Un musical contemporani inspirat en el Conte de Nadal de Dickens ?, més aviat diria que es tracta d’un conte que conté algunes peces musicals. Jo aquest espectacle no el classificaria de musical. La dramatúrgia de Jofre Bellés, un dels fundadors de la companyia Els Pirates, no m’ha convençut. L’obra s’ha m’ha fet llarga, feixuga i repetitiva. David Anguera, Miguel Ángel Sánchez, Jofre Bellés i Lluna Pindado són els actors que protagonitzen aquest conte. Bones interpretacions i unes veus espectaculars, sobretot la Lluna Pintado, que és capaç de posar la pell de gallina al personal. La Música i cançons juntament amb les veus dels actors és el millor de tot l’espectacle. La música serveix per diferenciar el món oníric amb […]

“Home sweet home” és una obra escrita per Jaume Viñas i dirigida per Ester Cort, que ens mostra el dia a dia d’una família desestructurada formada pels germans Parks. Els germans Parks viuen en un ambient de confrontació i conflicte constant. Tot són insults i crits. Sobreviure és complicat, per això de vegades és necessari imaginar una vida millor per poder conviure amb la dura realitat. La família Parks està formada per Timothy ( Marc Fabregat), Willy (Iris Di Cassi), Petra (Laura Manchón) i Sparks (Francesc Abril). Les interpretacions estan ben treballades, però la falta de vocalització per part d’algun dels actors va fer que fos dificultós entendre el que ens deia, sobretot en un començament de la representació. En […]

Penso que “Les Cadires” és sens cap mena de dubte una de les millors obres de teatre que he gaudit aquests darrers dies. “Les Cadires” és una peça del dramaturg i escriptor francès de origen romanès Eugène Ionesco, màxim exponent del teatre de l’absurd, escrita l’any 1952, quan l’autor tenia 43 anys. La meva puntuació no podia ser un altre que *****. IMPRESCINDIBLE !!! Primer de tot perquè el text és extraordinari !!! Sota la magnífica direcció de Glòria Balañà, un repartiment excepcional: Carles Martínez i Míriam Alamany, que han fet unes interpretacions realment immillorables. Una illa deserta. El soroll del mar de fons. Un Vell i una Vella d’uns noranta anys esperen visita aquest vespre. Han convidat a tots […]

Ahir dilluns vam tornar a la Sala Flyhard, per tal de veure aquesta nova proposta de la Claudia Cedó autora que tant ens va agradar amb la seva “TORTUGUES: la desacceleració de les partícules” que vam veure en aquesta mateixa sala i que va obtenir un premi Butaca. L’HOME SENSE VEU, va ser l’obra guanyadora del V Torneig de Dramatúrgia Catalana dins del Festival Temporada Alta 2015 i ha estat estrenada aquest any a la Sala La Planeta de Girona dins del Temporada Alta 2016. Clàudia Cedó torna a utilitzar la metàfora per parlar de la incomunicació entre les persones, de la falta de connexió que fa que parlem entre nosaltres però que molt sovint no ens arribem a entendre, […]

“Estimada, ningú és perfecte”. Això diu el personatge d’Osgood Fielding III al final de la pel·lícula Con faldas y a lo loco (1959) en la versió espanyola d’aquest clàssic de Billy Wilder. I sí, ningú és perfecte, però la versió teatral i musical d’aquest film que porta Som-hi films a l’Eixample Teatre de Barcelona s’hi acosta. Sugar, ningú és perfecte, aglutina tot allò que pot enamorar als amants dels musicals i a aquells que volen quedar captivats pel teatre. Música en directe (quina banda de jazz a dalt de l’escenari!), actors que es deixen la pell (i la veu) per interpretar els seus personatges i diversió des del primer minut. Més detalls a fentcaptures.wordpress.com.

El Pollo Campero, coñe, una companyia de teatre… així… com de performances… modern… bé, jo ja m’entenc. Les seves obres són… com… bé… diferents, jo ja m’entenc. —Veu en off: escolti ens explicarà alguna cosa o tanquem barraca i tal dia farà un any—. D’acord. Las Pollo han muntat un espectacle titulat Las Actrices Siempre Mienten en que ens expliquen velles experiències, càstings en que van assistir, assagen escenes, pensen en veu alta records, ballen…, no sé si queda clar. És molt íntim ja que primer les acompanyem als camerinos i allí mentre en canvien de roba, es maquillen i pentinen, ens expliquen… coses. Em sembla que avui no estic fi, però aneu-hi, de veritat. Tornen a l’Antic els dies […]

“L’Aposta” va ser una de les obres seleccionada pel Festival de teatre de Barcelona. Després d’estrenar-se al Teatre del Raval durant la 21a Mostra de Teatre de Barcelona es va representar a l’Alternativa Teatre de Sabadell i actualment la podeu veure a Porta 4. Porta 4 és un espai situat dins del pati d’una antiga fàbrica tèxtil en el barri de Gràcia de Barcelona on s’hi pot veure teatre de petit format. “L’Aposta” és un thriller contemporani escrit i dirigit per Cristina Poch, que ens parla de manipulació, engany, enveja, ambició i venjança, mostrant-nos que hi ha persones, que sense cap mena d’escrúpols, fan el que sigui per tal d’aconseguir els seus propòsits. El més destacable de l’obra és la […]

Tots sabíem que aquesta obra era una reproducció i no una versió del mític muntatge de Fabià Puigserver. Sabíem que el repartiment era completament nou. Sabíem que tot seria igual… però que res seria el mateix. Efectivament, així ha estat. Crec que una part de Puigserver està al damunt de l’escenari, ja que l’escenografia i les notes de direcció són rèpliques exactes. També hi tenim el mateix vestuari de César Olivar, que llueix igual de bé que fa 27 anys. Però hi ha alguna cosa en l’esperit de la funció, en el ritme i en la cadència de la comèdia que no acaba de funcionar igual. És difícil de precisar, però si veieu qualsevol enregistrament que circula de la peça […]

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792). Aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. En aquesta ocasió s’ha tornat a partir […]

Havíem vist algun espectacle de “Los Corderos” i no havíem pogut connectar gaire que diguem; recordem un d’ells molt especialment, “El cel dels tristos” que vàrem poder veure en el Festival NEO de l’any 2012… i llavors no vàrem entendre res, ni vàrem poder connectar amb l’espectacle en cap moment. Ara anem a veure aquest AFASIANS, que es va presentar al Grec d’aquest any, amb moooooltes expectatives, malgrat que encara teníem els nostres dubtes, però ens vam animar i esperem amb ganes la data de la seva representació dins del SALMON Fest., a causa de la gran acceptació i bones crítiques que havia rebut al Grec. Per aquesta producció Los Corderos, han unit les seves forces amb ZA !, per […]

Una proposta gestada a “El Graner”, el centre de creació i aprofundiment del llenguatge del cos i del moviment de Barcelona. Una trobada de dos ballarins a partir del flamenc amb una mirada contemporània. UnDosTresUnDos, és una peça dirigida per Albert Quesada, que també l’interpreta i en signa la seva coreografia, juntament amb Zoltán Vakuya. Un espectacle breu però intensíssim, ja que durant els 45 minuts de la seva durada, només desapareixen d’escena durant 2 minuts escassos; durant la seva execució no paren de girar un cos sobre l’altre, o en solitari, de forma frenètica que arriba al seu gairebé esgotament físic. Un espectacle de dansa que vol ser una desconstrucció del flamenc, malgrat que no s’assembla gaire al que […]

No sé si és el silenci que ofega, l’horror estrepitós d’una bomba, o el lligam familiar que tant sovint no comprenem però ens remou el cor i el fetge. Ernest Villegas a “Un obús al cor” de Wajdi Mouawad es despulla de les seves pròpies emocions i pren, mot a mot, silenci a silenci, mirada a mirada les des l’autor libanès, i amb elles es torna a quedar nu davant les nostres respiracions sostingudes per silenciar-les i ens encongeix l’estomac. Un monòleg confegit des de la ràbia i la incomprensió, ressona dins el nostre cor, amb l’obús que, un cop més, els de la perla 29 fan esclatar molt a prop nostre. L’ampliació d’aquesta ressenya a Companyia de teatre i […]

“La Treva”, és una peça del neoyorquí Donald Margulies que en aquests moments està arrasant a La Villarroel. Donald Margulies està considerat com un dels millors escriptors en mostrar les vivències emocionals. Les seves obres sorgeixen de la inquietud amb ell mateix i amb el món que ens envolta. Sota la precisa i cuidada direcció de Julio Manrique quatre actors excepcionals. David Selvas, Clara Segura, Mima Riera i Ramon Madaula donen vida als quatre protagonistes de l’obra. Quatre punts de vista al voltant del món del periodisme en zones de conflicte: -La prestigiosa fotoperiodista de guerra addicta a la feina (Clara Segura). -La d’un reporter de guerra que després de patir una crisi nerviosa decideix abandonar aquest tipus de vida […]

Deia el gran Gabriel García Márquez que ell, per sobre de tot, es considerava un periodista. Com a escriptor de referència mundial, potser Relato de un náufrago no és una de les seves novel·les cabdals però té gran importància dins de la seva obra, precisament, per ser el seu llibre de caràcter més marcadament periodístic. Resulta d’entrada interessant que algú s’atreveixi a fer una adaptació teatral d’aquest text, escrit en primera persona, on els fets tenen tot el protagonisme i els diàlegs són, pràcticament, inexistents. El resultat és una crònica dividida en dues veus amb moments de gran força emocional i alguns recursos vistosos relacionats amb l’aigua però, en general, excessivament narrativa. En realitat, el més destacable del muntatge és […]