Tot el que necessites per anar al teatre

La Treva: “Una imatge val més que mil paraules”

La Treva
4/12/2016

 

“La Treva”, és una peça del neoyorquí Donald Margulies que en aquests moments està arrasant a La Villarroel.

 

Donald Margulies està considerat com un dels millors escriptors en mostrar les vivències emocionals. Les seves obres sorgeixen de la inquietud amb ell mateix i amb el món que ens envolta.

 

Sota la precisa i cuidada direcció de Julio Manrique quatre actors excepcionals. David Selvas, Clara Segura, Mima Riera i Ramon Madaula donen vida als quatre protagonistes de l’obra.

Quatre punts de vista al voltant del món del periodisme en zones de conflicte:

-La prestigiosa  fotoperiodista de guerra addicta a la feina (Clara Segura).

-La d’un reporter de guerra que després de patir una crisi nerviosa decideix abandonar aquest tipus de vida (David Selvas). És el personatge que es comença a plantejar si realment paga la pena i serveix d’alguna cosa estar constantment en perill.

-La de l’editor fotogràfic que es mou pels seus propis interessos (la notícia per sobre de tot) interpretat per en Ramon Madaula. Amb aquest personatge podem veure el costat més competitiu i fred. La noticia. La primícia en publicar la notícia. Les restriccions periodístiques. El moment de triar la millor foto, la més impactant. El negoci de les revistes i diaris. La fredor dels editors. Els conflictes que hi ha entre editors i fotògrafs.

-I la mirada dels que estem fora de l’objectiu, els que observem i ens fem preguntes, representats en el personatge de la noia jova, alegra i vital ( Mima Riera), actual parella de l’editor. Com ella ens plantegem on són els límits. És el mirall de la consciència, i els dubtes morals de la Sarah.

Quatre punts de vista d’una de les feines més complexes que existeixen.

 

 

-L’obra transcorre en un apartament de Brooklyn. La guerra és el teló de fons, però al seu darrera s’amaga una història d’amor. Una relació, que malgrat l’amor, és difícil de sostenir.

La tensió emocional és palpable des del principi. Les motivacions que en un principi els unia, han deixat de ser-ho. Les circumstàncies de la vida fa que els interessos deixen de ser els mateixos, és just en aquell moment, on la relació deixa de ser compatible.

 

-Cada any intento anar a veure la mostra internacional de fotoperiodisme professional que es fa al CCCB del World Press Photo, una de les exposicions  més importants dins de l’àmbit del fotoperiodisme, que destaca per la qualitat de les seves fotografies, així com pel debat i la crítica que generen cadascun dels treballs exposats. Haig de reconèixer que mai m’havia plantejat qui hi havia al darrera la càmera fent aquelles fotos tan impactants. “La Treva” m’ha fet veure que darrera d’aquelles fotos hi ha algú darrera l’objectiu.

“La Treva” ha fet que em planteges moltes preguntes:

-Quina són les motivacions que porta a aquestes persones a fer aquesta feina?…Aventura?, diners?, reconeixement ?, adrenalina?, intentar salvar al món?, fugir d’alguna cosa?,…

-Quin sentit té jugar-se la vida?

-Realment el que fan, serveix per canviar alguna cosa?

-En certs moments, que és més important…fer la foto o ajudar a la persona que tenen al davant…?, On  són els límits?, On és la humanitat? …. El fi justifica els medis?

 

Eren tantes preguntes, que per poder-los entendre una mica, vaig començar a buscar informació per internet sobre fotoperiodisme de guerra. Vaig mirar “No me llames fotógrafo de guerra”“War Photographer”, dos documentals que tracten del dilema al que s’enfronten els periodistes de guerra, i un curt “HISTORIAS- Foto-periodismo” ( guardonat amb diversos premis internacionals), on es pot veure una clara al·lusió a la historia de Kevin Carter i la seva fotografia “La niña sudanesa con el buitre al acecho”, amb la que va guanyar el premi Politzer l’any 1994.

 

Del que em vaig adonar és que a cadascun d’ells, els mou diferents motius; pocs són els que busquen reconeixements i premis, la majoria volen acostar-nos una mica més a la realitat d’aquells països oblidats, retratar l’horror de la guerra i denunciar aquelles atrocitats que s’estan portant a terme en un conflicte.

 

El que m’ha provocat aquesta obra és intentar entendre la feina que fan els periodistes de guerra. M’he adonat que no és una professió senzilla. He pogut veure que la majoria acaben sent gent solitària ( com és el cas de la Sarah). Que tenen els seus dubtes morals davant d’una situació en la que podien haver intervingut.

Gràcies a les seves imatges som conscients del que passa més enllà d’un titular. Sense ells no seria possible conèixer aquesta veritat.

Però segueixo pensant que hi ha límits que no s’haurien que traspassar.

 

 

 

 

← Tornar a La Treva