Un altre encert del Teatre Lliure, per celebrar el seu 40 aniversari

6/12/2016

Un altre encert del Teatre Lliure, per celebrar el seu 40 aniversari

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades.

En aquesta ocasió s’ha tornat a partir gairebé des de zero si bé s’ha respectat l’escenografia i el vestuari per intentar no allunyar-se massa del que es va fer l’any 1989. L’única actriu “repetidora” d’aquell muntatge és Mónica López que va interpretar el paper de Susanna en la gira.

Una proposta fresca i amb una àgil posada en escena. Les interpretacions de tots els actors és esplèndida, però volem destacar especialment a la Mar Ulldemolins que broda el paper de l’entremaliada Susanna, en Joan Carreras en un comte seductor acostumat a aconseguir el que es proposi i Marcel Borràs en un Fígaro perspicaç i innocent alhora que intenta preservar la seva relació al preu que sigui. Això sense desmerèixer la resta d’interpretacions que es complementen perfectament fent un equip brillant. Destacar també la magnífica il·luminació que dona personalitat i vida a tota la representació.

Un text clàssic que coneixem abastament, que l’hem vist reiteradament, especialment en la seva versió operística i que fa pocs dies la vàrem tornar a veure al Liceu, amb la versió dirigida precisament per Lluís Pasqual. Potser és aquesta la causa de què el seu argument ja no ens sorprengui massa i en algun moment tants embolics ens arriben a cansar. És per això que acaba resultant per nosaltres una mica llarga, i no pas pel temps de duració que amb l’entreacte arriba a les tres hores, sinó per la manca d’interès en una obra excessivament coneguda i amb un tipus d’humor que ja ens ha deixat d’interessar.

Malgrat el classicisme del text, curiosament té moments impagables, que no semblen que puguin haver estat escrits en aquella època, com és el monòleg feminista de Marcelina (excel·lent Victòria Pagès), el monòleg de Fígaro quan sincerant-se amb el públic ens explica la seva vida tot mirant-se directament als ulls, i el paper d’una justícia totalment supeditada al poder, la sentència que dicta és la que dicta el comte ….un mirall que reflecteix clarament el poder corrupte de l’actual PP.

Si desitgeu llegir l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ


Tot el que necessites per anar al teatre

Cartellera /

Les noces de Fígaro

Les noces de Fígaro

El Teatre Lliure celebra els seus 40 anys tornant a escena aquest muntatge emblemàtic del Fabià Puigserver que va rebentar la taquilla el 1989 amb alguns dels artistes que hi van participar.

En Lluís Pasqual m’ha proposat fer altra vegada Les noces de Fígaro que va idear el Fabià Puigserver, amb motiu del 40 aniversari de la fundació del Lliure. Aquelles Noces que es van estrenar al febrer del 1989 i que van ser tan emblemàtiques, i que signifiquen tantes coses per a tanta gent. Per al públic que les van veure i també per als qui la vam fer. Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer es intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.
Lluís Homar

Fotos

Les noces de FígaroLes noces de FígaroLes noces de FígaroLes noces de FígaroLes noces de Fígaro

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    Josep Via Santacana

    Esplendida celebracio dels 40 anys del Lliure, recuperant Les noces de Figaro en lo que podiem considerar un merescut homenatge a Fabiá Puigsever, dons veien l ´escenografia del espectacle,la mateixa que va crear Puigserver a l´estrena l any 1989 podem veure tambe lo que seria la estructura del actual teatre Lliure, que de manera tan justa porta el seu nom.Divertiment total amb un text que en gran lucidesa s ´avança al seu temps, en temes com el poder i les relacions home-dona aon un personatge com Fígaro podia ser un precursor de aixó que ara hem diem indignats. Que la diversió constant del espectacle no ens amagui aquest contexte. De la obra per mi expectatives clarament superades en tots els aspectes començant per el treball perfecte de tothom,destacar algú seria injust treball de 10 sense excepcions afegint a aquest nivell el vestuari, la musica i la precisió dificil i de rellotjeria a la hora de crear embolics que en ocasions et provocan el riure i sovint el somriure, la direcció de Lluis Homar impecable i el final de la obra una festa dificilment superable.Si hagues de exposar algo en negatiu en seria dificil, potser una petita retallada en la durada pro no mes enllà de uns quinze minuts.

    05/12/2016

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    El Teatre Lliure cumple 40 años!!
    Y para celebrarlo vuelve al escenario “Les noces de Fígaro”. Obra estrenada en el 89 y que fué todo un éxito!!
    Lluis Homar la protagonizaba. Ahora es el director de este nuevo montaje.
    Yo no vi la original porque tendría como 8 añitos jajajaja. Así que ahora la disfruto con emoción!!
    Una comedia de enredos sobre infidelidades, amores no correspondidos y búsqueda de la identidad!!
    Los actores todos magistrales sin excepción! He flipado al ver tanto talento y caras conocidas en el escenario. Así da gusto… ☺️☺️
    La escenografía simple pero impresionante!!
    Y el número musical final me ha sorprendido gratamente (aunque alguno debería dar alguna clasecilla de canto muajajaja)
    Por otros 40 años más. FELICITATS LLIURE!!

    10/12/2016

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Avui al Lliure he estat veient aquesta obra. Potser anava amb masses expectatives i malauradament no s’han complert. Se m’ha fet llarga, en molts moments feixuga i en molt poques ocasions m’ha tret un somriure. En canvi l’escenografia m’ha semblat fantàstica així com tambè al vestuari. La interpretació per part dels tretze act@rs i no vull destacar ningú, perquè cada un/a en el seu personatge m’han semblat magnífics. Sé que la majoria no opineu igual, però a mi és el que m’ha transmès. Per passar l’estona i poc més.

    10/12/2016

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    #Lesnocesdefigaro a escena per celebrar el 40é aniversari del lliure. Una obra vital que malgrat el classicisme del text, curiosament te moments impagables. Un plaer gaudir-la i poder riure amb intel.ligència. Els actors tots magistrals sense excepció! He flipat al veure tant talent i cares conegudes a l’escenari. No us la perdeu!

    17/12/2016

  • 12345

    Hebert

    No sempre és bo tornar a revisitar allò instal•lat a la nostàlgia. No tot envelleix bé, els gustos i referents evolucionen…
    Cert també que normalment els embolics (amants amagats sota el llit, etc) m’avorreixen. I unes Noces… quan Figaro no tira, poc a fer: no veus que sigui un “pícaro”, enginyós, sinó un altre personatge més i quan arriba el seu interessant monòleg ja no encaixa amb el personatge que hem vist. Molt, molt bé, la M. Ulldemolins (tan poc com em va agradar a L’Inframón) llesta i seductora i també J. Carreras que no traspassa la línia del dolent ridícul. En canvi, el personatge de P. Vinyals em va posar dels nervis, tan histriònic, amanerat i exagerat; coses meves.

    L’escenografia és enorme i de forma senzilla però efectiva situa bé la grandiositat de palau, tot i que havia sentit tant a parlar-ne que esperava més.
    El text és més bo del que pot semblar, amb interessants reflexions com el monòleg sobre la dona que és un dels moments del muntatge a càrrec de la Victòria Pagès. Però l’obra se’m va fer molt llarga.
    I quan pensava que vaja, mala sort, un número final amb música que aquí sí, he somrigut força.

    En RESUM: una llarga comèdia que (gairebé) no em va fer somriure. Com a festa del Lliure li trobo tot el sentit, però de vegades els autohomenatges no convencen a qui no va viure el fet que es commemora.

    18/01/2017

Deixa la teva valoració

Has d'estar registrat per poder deixar la teva opinió. Pots registrar-te aquí, o pots entrar a continuació:

Articles relacionats

Acceptar Aquesta plataforma web utilitza cookies pròpies per a recopilar informació que ajudi a optimitzar la visita a la pàgina web i cookies de tercers per a recollir informació sobre les seves visites i l’ús de la nostra web. Vostè pot permetre el seu ús, rebutjar-ho o canviar la configuració quan ho desitgi. En cas de seguir navegant, es considerarà que accepta l’ús. Més informació: Política de Cookies.