Aquesta és una obra que parla de la lluita, de la resistència i del desencís, però sobretot parla del pas del temps i de com afecta en allò que crèiem de joves. L’obra, malgrat les semblances amb el moment polític actual, data de 1958 i està emmarcada dins del moviment dels “angry young men”. El seu autor, Arnold Wesker, era de família jueva i tenia ascendència russa i hongaresa, aspecte que queda reflectit en aquesta peça amb tocs autobiogràfics. I és que la història dels Kahn, des de 1936 a 1956, conté elements que el propi Wesker va conèixer i va experimentar com a propis.
El gran encert de Ferran Utzet i de l’adaptador Llàtzer Garcia és que han obviat una mica el caràcter pamfletari de la peça i han donat més valor a les relacions entre els personatges. Des d’un bon principi, res ens distreu a escena. El suposat menjador on passarà tot és buit i només s’omplirà a mesura que els llaços afectius i la vida d’aquella casa es vagi omplint, de la mateixa manera que els distanciaments i la fredor entre personatges faran que torni a buidar-se. Un preciós efecte escenogràfic que resulta més efectiu per la seva simplicitat i la seva contundència. Els actors fan la resta, gràcies a unes interpretacions força naturals i al magnífic ritme que li sap imposar el director. És cert que a la primera funció hi va haver els lògics desajustos i entrebancades, però no és res que no pugui superar-se amb una mica de rodatge. De fet, crec que l’efecte mirall amb la situació que viu actualment Catalunya acabaran per convertir l’espectacle en un dels referents de la temporada.