Tot el que necessites per anar al teatre

Sopa de pollastre amb ordi: L’actor sincopat

Sopa de pollastre amb ordi
17/02/2018

Són diverses les virtuts del muntatge de Ferran Utzet, un d’aquells perles que habiten el Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb la certesa que el teatre ha de ser quelcom artesanal, o no ser. El text d’Arnold Wesker (un dels Angry Young Men, generació d’autors anglesos que bé podria haver-se dit Generació del desencant) ens parla de la pèrdua dels ideals, del buit que cal afrontar quan les expectatives a què t’han conduït les idees es veuen frustrades. A la versió de Llàtzer Garcia i el mateix Utzet hi sentim coses com “Ells saben que això ja no té marxa enrere…” o “Jo crec que alguna cosa important ha començat avui…” que reverberen irremeiablement a Catalunya el 2018, i que atorga un plus d’emoció o de trascendència al text de l’anglès.

Utzet secciona l’obra en dues parts molt diferenciades: la de les idees, en què l’absència dels objectes cedeix el pes a les idees polítiques, però també a la idea d’objecte que creen els actors i les actrius amb la seva interpretació; i una segona part, en la qual les idees (el comunisme, en aquest cas), que donaven sentit a la vida dels personatges, no ha donat resposta a les expectatives creades, i genera el desencant o la desesperació.

Per tot això i molt més cal anar a veure Sopa de pollastre amb ordi, però paga la pena aturar-se un instant davant l’actuació d’en Pol López. I no perquè sigui un moment culminant a la seva carrera, sinó per una acumulació de papers que ens han permès ja sentir la seva atracció, alguna cosa estranya que ens enganxa a ell, que fa que n’estiguem pendents mentre és a l’escenari, encara que el focus no estigui posat en ell en aquell moment. És clar que no hi ha una explicació indiscutible a les sensacions que produeix, però jo m’atreveixo a formular una hipòtesi no massa reflexionada, tot sigui dit. Els gestos, tan corporals com de cara, els sons, les onomatopeies i fins i tot les seves frases entren a destemps, un destemps entès com a ritme particular que intensifica l’emoció transmesa, per allò que té d’inesperat, de peculiar, d’únic., com la síncopa del jazz, que s’acomet en espais deshabitats i ens duu a llocs feréstecs, ignots…

← Tornar a Sopa de pollastre amb ordi