Recomanacions

Potent text de Sarah Kane amb una posada en escena minimalista que tracta els temes habituals de la dramaturga anglesa com la solitud, els abusos, la desesperació o el dolor. La directora Loredana Volpe decideix subratllar i posar en valor la força del text, deixant que siguin les paraules nues les que facin tota la feina. A més, els quatre intèrprets es col·loquen al voltant d’un violinista que ajuda en la creació d’un ambient tens i una mica sinistre. No es tracta d’una obra fàcil, ja que planteja un escenari tremendament difús. Més que un diàleg entre quatre personatges, es tracta de quatre monòlegs simultanis que en alguns moments resulten ser un únic. No es defineix cap espai, no es […]

Ningú pot negar que La Zaranda és un d’aquells grups teatrals que tenen una forma de fer i d’entendre el teatre absolutament úniques. Els seus muntatges viuen de l’esperpent, del teatre popular i de la cultura andalusa, tot i que també s’hi deixen veure influències del teatre europeu de Tadeusz Kantor i de molts altres. En els darrers anys han parlat a les seves obres de la vellesa, dels sense sostre… i ara tocava el torn de parlar del teatre, però amb uns personatges igual de ferits i desemparats. El desguace de las musas retrata els últims moments d’una companyia de varietés patètica i acabada, tot i que la majoria d’espectadors habituals del grup saben que darrera dels lluentons i […]

Divendres va tenir lloc l’última representació de RODELINDA, òpera barroca de Georg Friedrich Händel (1685-1759) que s’ha representat per primera vegada al Liceu, en una coproducció amb el Teatro Real de Madrid, l’Òpera de Lyon i Oper Frankfurt. RODELINDA, regina de Longobardi, és una òpera en tres actes amb llibret de Nicola Francesco Haym, qui va adaptar un llibret anterior d’Antonio Salvi. Està basat en l’obra de Pierre Corneille “Petharite, roi des Lonbards”. La música de Händel és rica en matisos infonent veracitat a les emocions, en aquesta història d’amor conjugal. Georg Friedrich Händel va ser un músic alemany, format a Itàlia i finalment nacionalitzat angles. Contemporani de Bach i de Scarlatti va gaudir de reconeixement en vida com a […]

TERCETS, dues peces breus de Joan Oliver dirigit per Artur Trias. Joan Oliver i Sallarès (Sabadell 1899-1986), narrador, dramaturg, traductor i periodista, feia servir el nom de Pere Quart com a poeta. Va adoptar aquest nom per ser el quart de deu germans i dir-se Pere, (era un dels seus noms de bateig), en honor als seus besavis, Pere Oliver (fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell) i Pere Turull, els dos Peres més rics de Sabadell al segle XIX. TERCETS està integrada per “Tercet en re” i “Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet”. Ambdues peces estan unides per la mateixa temàtica del trio amorós i totes dues presenten un estil provocador, un humor absurd i una crítica […]

Nit d’estrena al Maldà, nit d’AKELARRE, on unes bruixes ens han convidat a retornar amb elles al cabaret més genuí, amb música, gamberrisme, reivindicació, comèdia i autoparòdia. AKELARRE és un espectacle de creació col·lectiva que compta amb la direcció de Miriam Escurriola, direcció musical de Gerard Sesé, textos de Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Gerard Sesé, Laia Alsina Riera, Laura Pau i Míriam Escurriola, la música d’Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya i Gerard Sesé i les interpretacions de Laia Alsina Riera, Maria Cirici, Laura Pau i Gerard Sesé. The Feliuettes són les actrius i cantants Maria Cirici, Laia Alsina Riera i Laura Pau amb una extensa trajectòria individual. Com a companyia, creada en 2015, el primer […]

Sóc amant de l’humor de traç gruixut… què hi puc fer! I m’encanta quan em colen picades d’ullet i conyes en qualsevol situació, així que El Jovencito Frankenstein és sens dubte el meu espectacle. Barrejar l’humor de Mel Brooks amb el de Esteve Ferrer és com fabricar un còctel molotov. Quan no t’ho esperes… Zas! Et llancen una bomba en forma de gag que et fa esclatar en riallades. Reconec que poques vegades he estat tan relaxat en una butaca com veient aquest espectacle, on tot funciona com un rellotge. No veure-li les costures a un muntatge és molt d’agrair, i quan se li veuen, estas tan entretingut que ni t’hi fixes. Quin suc tan estupendo li treu l’elenc a […]

Aquests dies s’ha programat al Teatre Lliure la proposta de LEHMAN TRILOGY signada per Stefano Massini, adaptada i dirigida per Sergio Peris-Mancheta. En entrar a la sala tenim molt present la versió dirigida per Roberto Romei que van poder veure a la Sala Villarroel dins del Festival Grec 2016. Stefano Massini (Firenze, 1975) és director del Piccolo Teatre de Milà i es caracteritza per les seves obres de caràcter polític. Nosaltres podem recordar “Shenzhen significa infern” (Grec 2018-Tantarantana), “Crec en un sol Déu” (Lliure 2015) i “Dona no reeducable” (Lliure 2015). Sergio Peris-Mencheta (Madrid, 1975) és actor i director de teatre, que ara ha transformat aquest text de Massini en una versió musical. Nosaltres el recordem dirigint “Un trozo invisible […]

Càndida, des de la veu de l’Anna, ens parla sobre els fongs vaginals a través de l’humor, el sarcasme, el cabaret, des del punt de vista més sincer d’una dona que s’obre a tot un públic. Acompanyada de la música de Joange ens porta a la seva primera trobada amb “Candidiasiques Anònimes”. Ens qüestiona el concepte de neteja, els tabús que encara rodegen l’òrgan femení. Fa que les dones acceptin els seus cossos, que no es sentint soles i es riguin d’elles mateixes. Però no només és un espectacle per un públic femení, sinó que tothom hauria d’entrar-hi i conèixer aquesta realitat. Podríem definir-la com una obra molt sensorial, on el fil principal no és la història sinó notar tu […]

Si sóc sincera, haig de dir que anava al teatre amb por a sortir decebuda. El que havia llegit sobre aquesta obra no era molt encoratjador; però per a una novençana en La Zaranda, -era la meva primera vegada veient a aquesta companyia-, la veritat és que vaig sortir amb ganes de més. La veritat és que cal saber que no veuràs un teatre convencional (crec que ja només per això val la pena), però és una peça de qualitat, amb molt de rerefons i que t’explica una història molt universal des d’un exemple commovedor a l’una que trist, amb punts d’humor, música i color. Una sèrie de personatges totalment decadents, estan atrapats en un espai que simula uns llimbs […]

Nom, l’últim treball de Cesc Gelabert, és un diàleg multipolar, sense jerarquies, entre els intèrprets / ballarins, el músic, la il·luminadora, el coreògraf i la dissenyadora de vestuari tal com ens va comentar el propi Cesc a l’inici de la funció. Enmarcat en el cicle de dansa contemporània programat pel TNC, és una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya, una càpsula específica per a l’espai concret, amb improvisacions i matisos diferents en cada sessió. La improvisació en la dansa és igual que en la música. Quan es manté una confabulació amb un bon guió i unes directives prèvies, es produeix la màgia. I en aquesta proposta cada element dansa, música, llum i vestuari és van unir. Una técnica de creativitat […]

Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi funden al 1985 la companyia que duu el seu nom. És companyia resident del Teatre Lliure des de 2012 i des de llavors no han parat de presentar projectes i acumular premis. En aquest projecte Gelabert Azzopardi fan un treball visual molt vistós tant pel que fa al moviment dels ballarins com les coreografies, el vestuari i la música ad hoc de Borja Ramos. Azzopardi és la dissenyadora d’un vestuari colorista que va canviant a cada escena entrelligades per la música com a fil d’unió imprescindible. Els ballarins acompanyats d’una música sincopada poden fer en algunes escenes moviments repetitius in crescendo fins arribar a un clímax a partir del qual tot es torna suau i […]

Sarah Kane fou una dramaturga londinenca, nascuda a principis del 70, que no va arribar a veure mai el nou mil·leni. Escriptora de culte al Regne Unit, la seva curta però intensa obra transita, de la forma més poètica, pels llocs més inhòspits: l’anorexia, les addiccions, la violència, l’abús o el suïcidi. Va ser aquesta la manera amb la que va acabar amb la seva vida, amb 28 anys acabats de fer, quedant-se a les portes del famós club dels 27; el tràgic grup d’artistes —Winehouse, Cobain, Hendrix, Joplin— que moren a aquesta edat, la majoria, també per suïcidi. Ànsia és un collage d’històries, o bé un prisma de vivències que no pertanyen a cap història, o que pertanyen, en […]

EL DESGUACE DE LAS MUSAS és el nou espectacle de la companyia La Zaranda-Teatro Inestable de Ninguna Parte. Recordem “Ahora todo es noche” en 2017 i “El grito en el cielo” en 2015, ambdues en aquest mateix teatre. En aquesta proposta es conjuga la dinàmica que s’estableix entre la comèdia i la tragèdia i contemplem, astorats, com un lloc reservat a la música, la llum i els lluentons s’hi ha transformat en un “cau”, on sobreviuen com poden, velles i decadents artistes del que un dia havia estat un lloc d’èxit. L’escenari, habitualment reservat als espectacles de cabaret, als números musicals o còmics, es converteix en el lloc on els artistes interpreten uns monòlegs impregnats de fracàs i creen moments […]

Aquesta és la nova proposta de Pablo Ley, LA MEMÒRIA PERDUDA. “A mi m’hauria agradat que això fos una superproducció. Una superproducció de les d’abans. Perquè la història que explicaré requeriria una superproducció. Sí. Perquè per exemple el que hauríem de posar aquí al darrera és una gran ciutat com a teló de fons. Grans avingudes, carrers traçats amb tiralínies que fan que les paral·leles s’ajuntin a l’infinit. I als carrers caldria que hi poséssim pistolers…” Així comença Raquel Ferri la seva extraordinària interpretació d’aquest text escrit i dirigit per Pablo Ley Fancelli, un text que vol ser un homenatge a la seva mare i a la seva generació. Un espectacle que repassa la història recent d’Europa des de la […]

De Wolgang Amadeus Mozart se n’ha fet, al llarg dels segles, molta literatura, algunes pel·lícules i diversos treballs historiogràfics que no paren d’augmentar la seva llegenda. S’ha dit en nombroses ocasions que era el més similar que hi podia haver a una estrella de rock en el segle XVIII, ja fos pels seus capricis, el seu inconformisme, el talent incomprès o per les discrepàncies amb el seu pare. És precisament això últim en el que es basa aquest espectacle, a mig camí entre el concert i el teatre epistolar. Durant uns 100 minuts assistim als consells, als retrets i a la mútua admiració que Mozart i el seu pare sentien l’un per l’altre. I hi assistim mentre l’Orquestra Simfònica del […]