Sóc amant de l’humor de traç gruixut… què hi puc fer! I m’encanta quan em colen picades d’ullet i conyes en qualsevol situació, així que El Jovencito Frankenstein és sens dubte el meu espectacle. Barrejar l’humor de Mel Brooks amb el de Esteve Ferrer és com fabricar un còctel molotov. Quan no t’ho esperes… Zas! Et llancen una bomba en forma de gag que et fa esclatar en riallades.
Reconec que poques vegades he estat tan relaxat en una butaca com veient aquest espectacle, on tot funciona com un rellotge. No veure-li les costures a un muntatge és molt d’agrair, i quan se li veuen, estas tan entretingut que ni t’hi fixes.
Quin suc tan estupendo li treu l’elenc a la paròdia! Del primer a l’últim, des dels titulars a l’últim membre del emsable; la funció té un ritme endiablat, passa en un sospir, és com pujar-te a una atracció de fira plena de pujades, caigudes vertiginoses, loopings… En acabar, la qual cosa més et ve de gust és demanar que et donin una altra volta.
Cada número és un gaudi, m’encanta descobrir les referències a altres musicals. La posada en escena és divertida, espectacular i molt sorprenent. Tan sols li adjudicaria un parell de “peròs”: El primer és que no sé si fan falta totes aquestes referències a l’actualitat calçades en el llibret, crec que amb el poliment que li han fet a l’original, traient-li tota la naftalina que té, ja era més que suficient per a posar en escena una bona versió, però bo, la proposta és aquesta, és el segell de la casa; i el segon és que em va donar la sensació que la resolució està una mica precipitada per a acabar d’arrodonir el resultat final, imagino que així serà l’original estrenat a Broadway.
Si amb La Família Addams ja ens ho passem bé, amb El Jovencito Frankenstein el gaudi s’ha multiplicat exponencialment. Ja estic desitjant veure quina nova gamberrada escènica se li ocorre a Ferrer.