Tot el que necessites per anar al teatre

Ànsia (Crave): Suite de l’angoixa per a violí sol

Ànsia (Crave)
14/03/2019

Sarah Kane fou una dramaturga londinenca, nascuda a principis del 70, que no va arribar a veure mai el nou mil·leni. Escriptora de culte al Regne Unit, la seva curta però intensa obra transita, de la forma més poètica, pels llocs més inhòspits: l’anorexia, les addiccions, la violència, l’abús o el suïcidi. Va ser aquesta la manera amb la que va acabar amb la seva vida, amb 28 anys acabats de fer, quedant-se a les portes del famós club dels 27; el tràgic grup d’artistes —Winehouse, Cobain, Hendrix, Joplin— que moren a aquesta edat, la majoria, també per suïcidi.

Ànsia és un collage d’històries, o bé un prisma de vivències que no pertanyen a cap història, o que pertanyen, en realitat, a totes les històries. És això: les històries de la humanitat —les més fosques i incòmodes— ficades dins d’una coctelera, amb uns quants glaçons calents, tot ben sacsejat. El resultat: un còctel fumejant, d’infinits sabors, difícil de catalogar, difícil d’empassar. Tanmateix, interessant, captivador. Obsessiu.

El treball de direcció és excel·lent, com també ho és el disseny escènic, amb un violinista en directe que pren un pes molt important a l’hora de mantenir la tensió i l’atenció quan, de tant en tant, el cap s’escapa de tanta ansietat, densitat i intensitat, textual i interpretativa.

Perquè també cal destacar, per damunt de tot, la fantàstica feina que fan tots i cadascun dels quatre intèrprets que, a més de recordar un text de cues impossibles, dit amb claredat, precisió i ritme, són també capaços de sostenir uns personatges polièdrics, que transiten magistralment, en constant equilibrisme, pel calidoscopi emocional que proposa l’obra. I ho fan de manera consistent, gens literal, tant a nivell coral com de forma individual.

← Tornar a Ànsia (Crave)