Ningú pot negar que La Zaranda és un d’aquells grups teatrals que tenen una forma de fer i d’entendre el teatre absolutament úniques. Els seus muntatges viuen de l’esperpent, del teatre popular i de la cultura andalusa, tot i que també s’hi deixen veure influències del teatre europeu de Tadeusz Kantor i de molts altres. En els darrers anys han parlat a les seves obres de la vellesa, dels sense sostre… i ara tocava el torn de parlar del teatre, però amb uns personatges igual de ferits i desemparats. El desguace de las musas retrata els últims moments d’una companyia de varietés patètica i acabada, tot i que la majoria d’espectadors habituals del grup saben que darrera dels lluentons i les plomes polsegoses s’hi amaga un missatge molt més universal. Cadascú traurà les seves pròpies conclusions, però està clar que les reflexions sobre els perdedors i sobre el fracàs poden utilitzar-se per qüestions molt diverses.
El problema del muntatge, que té el mateix mèrit que molts altres de la companyia, és que s’estanca poc després de l’inici i no acaba de connectar del tot fins a la part final. Les repeticions tan pròpies dels textos d’Eusebio Calonge acaben perdent el sentit, i la utilització d’alguns tòpics resultat innecessària. Això sí, les composicions de personatges estan tan treballades com sempre i l’habilitat dels actors de La Zaranda, als que s’hi afegeix Gabino Diego, resulta igualment portentosa.