Si sóc sincera, haig de dir que anava al teatre amb por a sortir decebuda. El que havia llegit sobre aquesta obra no era molt encoratjador; però per a una novençana en La Zaranda, -era la meva primera vegada veient a aquesta companyia-, la veritat és que vaig sortir amb ganes de més.
La veritat és que cal saber que no veuràs un teatre convencional (crec que ja només per això val la pena), però és una peça de qualitat, amb molt de rerefons i que t’explica una història molt universal des d’un exemple commovedor a l’una que trist, amb punts d’humor, música i color.
Una sèrie de personatges totalment decadents, estan atrapats en un espai que simula uns llimbs artístics, entre la vida i la mort, més morts que vius i amb dies que es repeteixen una vegada i una altra; cada vegada amb més foscor i tristesa, recordant temps que ja no tornaran i esperant que arribi l’hora del gran final. Tots els personatges estan molt ben definits i tenen rols marcats que van equilibrant la successió de les accions; amb unes interpretacions que mereixen ser destacades, un conjunt coral format per Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano, Enrique Bustos, membres de la companyia, que han incorporat a Gabino Diego, Inma Barrionuevo i la soprano Mª Angeles Pérez-Muñoz (el personatge que em va agradar especialment, pels seus tocs d’ironia i mala llet) per a aquesta obra.
A més, la peça compta amb una poètica escènica molt destacable: l’escenografia, on cada peça té molt caràcter i significat, va adquirint diferents funcionalitats al llarg de l’obra, creant composicions en les quals els personatges s’inclouen, assemblant-se diversos inicis d’escena a quadres gairebé barrocs. També cal destacar la il·luminació, de Peggy Bruzual. Amb aquests elements aconsegueixes endinsar-te i enfonsar-te en aquest antre tant que arribes fins i tot a sentir les olors dels quals els personatges es queixen: fa olor de càmfora, de roba polsosa, de embornal…
Un cabaret amb menys lluentor que qualsevol altre cabaret que hagis vist, però amb molt més rerefons.