El desguace de las musas

14/03/2019

Un decadent antre per gaudir de la Zaranda

Si sóc sincera, haig de dir que anava al teatre amb por a sortir decebuda. El que havia llegit sobre aquesta obra no era molt encoratjador; però per a una novençana en La Zaranda, -era la meva primera vegada veient a aquesta companyia-, la veritat és que vaig sortir amb ganes de més.

La veritat és que cal saber que no veuràs un teatre convencional (crec que ja només per això val la pena), però és una peça de qualitat, amb molt de rerefons i que t’explica una història molt universal des d’un exemple commovedor a l’una que trist, amb punts d’humor, música i color.

Una sèrie de personatges totalment decadents, estan atrapats en un espai que simula uns llimbs artístics, entre la vida i la mort, més morts que vius i amb dies que es repeteixen una vegada i una altra; cada vegada amb més foscor i tristesa, recordant temps que ja no tornaran i esperant que arribi l’hora del gran final. Tots els personatges estan molt ben definits i tenen rols marcats que van equilibrant la successió de les accions; amb unes interpretacions que mereixen ser destacades, un conjunt coral format per Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano,  Enrique Bustos, membres de la companyia, que han incorporat a Gabino Diego, Inma Barrionuevo i la soprano Mª Angeles Pérez-Muñoz (el personatge que em va agradar especialment, pels seus tocs d’ironia i mala llet) per a aquesta obra.

A més, la peça compta amb una poètica escènica molt destacable: l’escenografia, on cada peça té molt caràcter i significat, va adquirint diferents funcionalitats al llarg de l’obra, creant composicions en les quals els personatges s’inclouen, assemblant-se diversos inicis d’escena a quadres gairebé barrocs. També cal destacar la il·luminació, de Peggy Bruzual. Amb aquests elements aconsegueixes endinsar-te i enfonsar-te en aquest antre tant que arribes fins i tot a sentir les olors dels quals els personatges es queixen: fa olor de càmfora, de roba polsosa, de embornal…

Un cabaret amb menys lluentor que qualsevol altre cabaret que hagis vist, però amb molt més rerefons.


Tot el que necessites per anar al teatre

El desguace de las musas

El desguace de las musas

Gabino Diego protagonitza El desguace de las musas, un espectacle dirigit per Paco de la Zaranda. Una al·legoria inspirada en la desaperaguda Bodega Bohèmia.

Sinopsi

El crostós cortinatge de lluentons desprèn tuf de suor i desinfectant. Les notes musicals s’escampen per la penombra mal ventilada abans de diluir-se en el fons dels gots. Sota els focus que difonen blau de nit, el delmat cor de cupletistes assaja una rudimentària coreografia. Mandra de barnussos, xandalls i mitges apedaçades, ornats amb boes desplomades, brillants quincalles i acoblaments de micròfon. Carns endurides que enterren tants desigs, mirades nues que saben de tants crepuscles. La ganyota de la mort oculta rere el maquillatge barat. Al mirall del camerino, envoltat per bombetes foses, quedà escrita amb pintallavis la veritable història, on el gènere frívol es converteix en tràgic.

Allí es refugien aquestes restes de coristes, vedets esgotades i ruïnes d’imitador, agonia i furor d’una cultura, a l’hora de tancar, quan la nostàlgia balla en la penombra, el moment de col·locar les cadires damunt les taules.

Inspirada en la desapareguda Bodega Bohèmia de Barcelona, aquesta és l’al·legoria d’una cultura apuntalada, que espera l’ensorrament, situada en un cau lúgubre infestat per les rates que treuen el cap als nostres treballs, on un nucli d’artistes aïllats i a contracorrent resisteix, esgotats, entre la resignació i la rancúnia, sense cap heroisme, més aviat a la mercè d’una època que renuncia al fet poètic.

Fotos + fotos

El desguace de las musasEl desguace de las musasEl desguace de las musasEl desguace de las musasEl desguace de las musas

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • JOSEP OLIVA SASÉ
    12345

    Ahir vaig assistir al Romea a l’estrena d’aquesta obra de la companyia La Zaranda escrita per Eusebio Calonge i dirigida per Francisco Sánchez (Paco de La Zaranda). Encara que segons Calonge es va inspirar en l’antiga Bodega Bohemia del carrer Lancaster, no recrea la història d’aquesta sala, sinó que el lloc on transcorre és simbòlic i podria ser qualsevol racó d’Espanya o del món. Ens parla de decadència. De la decadència d’uns personatges que al seu dia van poder ser i no van ser o que van ser i ja no poden ser, que estan al límit de la vida i es neguen a acceptar la realitat, malvivint perquè a més no tenen altres recursos, en el lloc que en el seu dia els va donar moments de glòria i on el gènere frívol esdevé tràgic. De la realitat dels fets es poden treure un munt de reflexions però a mi concretament, i em fa mal dir-ho perquè La Zaranda és una de les companyies de fora de casa nostra que més admiro, m’ha avorrit solemnement. Lenta en molts moments però sobretot repetitiva molt repetitiva s´ em va fer interminable. La interpretació en canvi magnífica tant la dels actors de la companyia, Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano i Enrique Bustos com les incorporacions que han fet per a aquesta obra, Gabino Diego, Inma Barrionuevo i la soprano Mª Angeles Pérez-Muñoz, però això només, no val. Espero oblidar-ho aviat i quedar-me amb La Zaranda que sempre m’ha entusiasmat.

    13/03/2019
  • JOSE GABRIEL DEL VIEJO
    JOSE GABRIEL DEL VIEJO
    12345

    Compré entradas para esta obra porque me gusta arriesgar e intentar ver cosas que en un principio no me llaman la atención.
    Pero creo que a apartir de ahora voy a seguir mi instinto y no me voy a dejar llevar. Sin duda es la obra que menos me ha gustado de toda la temporada.
    Ni siquiera el reclamo de Gabino Diego en el elenco ha conseguido que sienta un poco de simpatía por la obra.
    Una obra que nos muestra la decadencia de la Bodega Bohemia de BCN. En su tiempo lugar de teatro y varietés de gran éxito y que ahora nadie visita.
    Solo los antiguos fantasmas de sus actores aún pululan por el lugar intentando recordar sus años de esplendor…
    Sinceramente he pasado vergüenza ajena. Interpretaciones sobreactuadas, dos señores haciendo de maricas plagiando a Los Morancos y un Gabino Diego sin gracia han acabado con mi paciencia.
    Y para rematar… en los aplausos los actores saludaban mirando a la pared del escenario. Ni siquiera han tenido la molestia final de girarse para agradecer al público que se hayan tragado semejante tostón…

    06/03/2019

Articles relacionats