De Wolgang Amadeus Mozart se n’ha fet, al llarg dels segles, molta literatura, algunes pel·lícules i diversos treballs historiogràfics que no paren d’augmentar la seva llegenda. S’ha dit en nombroses ocasions que era el més similar que hi podia haver a una estrella de rock en el segle XVIII, ja fos pels seus capricis, el seu inconformisme, el talent incomprès o per les discrepàncies amb el seu pare. És precisament això últim en el que es basa aquest espectacle, a mig camí entre el concert i el teatre epistolar. Durant uns 100 minuts assistim als consells, als retrets i a la mútua admiració que Mozart i el seu pare sentien l’un per l’altre. I hi assistim mentre l’Orquestra Simfònica del Vallès va puntejant les converses amb simfonies, sonates o fragments operístics que serveixen per aportar màgia a les paraules.
No negarem les bones intencions de l’espectacle, però penso que la barreja de concert i teatre acaba resultant en massa ocasions una barreja impostada que destaca més pel seu didactisme que per altres motius. L’espai on conviuen actors i músics no ajuda a facilitar les coses, però és que a més la dramatúrgia creada per Sergi Belbel a partir de la correspondència ja citada té poc marge per a la sorpresa o el desenvolupament dramàtic. Joan i Roger Pera fan tot el que poden i se’ls demana, que no és poc. Un muntatge, en definitiva, que triomfarà com a concert i que convencerà als fans incondicionals d’aquest pare i fill a la vida real.
