Quan l’any 1957 pujava el teló de la primera funció de West Side Story no crec que ni els seus propis autors fossin conscients de l’èxit aclaparador que la seva obra anava tenir. De la combinació de l’escriptor del llibret (Arthur Laurents – La soga), el compositor (Leonard Bernstein – Candide, On the town) i del jove lletrista Stephen Soundheim va néixer una de les ¿comèdies? musicals més aclamades i representades de tota la història.
La història ja és coneguda per tots, excepte per quatre despistats. Basada en la shakespeariana Romeu i Julieta, West Side Story explica la història d’amor per excel·lència: la que és impossible però que lluita per tirar endavant. Ambientada al Nova York dels anys 50, dues bandes rivals, Sharks i Jets, barallen pel govern dels carrers del West Side. Al mig de les tensions i les baralles, l’amic del líder d’una de les bandes i la germana del líder rival, s’enamoren res més veure. Si coneixen Romeu i Julieta, ja saben què passa després. Si no la coneixen, millor no els desvetllem el desenllaç.
En els papers principals de la funció a la qual vaig assistir estaven Javier Ariano i Talia del Val, els actors titulars dels papers principals. La combinació de tots dos fa néixer una química en escena que embadaleix al públic. Les melodies de Bernstein cobren vida quan Talia i Javier obren la boca. Si us plau, no trenquin la màgia; entrin al pati de butaques tossits de casa i amb caramels sense embolcall.
La resta de l’elenc els acompanya a la perfecció. Que difícil deu ser fer les acrobàcies que fan mentre canten sense que es noti que fins i tot respiren, com si fossin humans … Armando Pita em va meravellar en un registre en el qual no li havia gaudit abans.
Amb una elaborada posada en escena i unes superbes coreografies magníficament executades, West Side Story promet ser un dels grans musicals de la temporada. Espero que per molt temps.