Uno, nessuno e centomila va ser la darrera novel·la escrita per Luigi Pirandello, adaptada ara al teatre per Ferran Utzet. Si un té en compte aquesta circumstància entendrà el perquè de la posada en escena (una primera part molt estàtica), el llenguatge utilitzat, els recursos per anar fent entrar personatges nous, etc. De fet, dona la sensació que Utzet s’ha divertit d’allò més provant tot tipus d’estratègies i fórmules teatrals que li han servit per explicar la crisi d’identitat de Vitangelo Moscarda. El text ens planteja una sèrie de qüestions gens innocents: Qui som en realitat? Per què no podem canviar tan fàcilment el nostre destí vital? Ens reconeixeríem si ens veiéssim des de fora per un instant? Moltes qüestions per a una obra de tesi que no resulta senzilla, però que és un autèntic repte.
El principal inconvenient del muntatge que es pot veure a La Biblioteca de Catalunya és que s’han buscat molts camins i no s’ha acabat per fixar un eix comú i vertebrador. Hi ha canvis de to i de ritme, i fins i tot alguns passatges s’acaben fent una mica pesats, però no es pot negar que també hi ha moments realment emotius i inoblidables. En aquest sentit, la desolació de Vitangelo passejant el gos a ritme de Raphael és un d’aquells instants teatrals que recordaré durant molt de temps. Una obra, doncs, arriscada i valenta que s’ha de veure, encara que només sigui per les esforçades interpretacions de Laura Aubert i Marc Rodríguez.