Recomanacions

En un món immers en un col·lapse ecològic irreversible existeixen dos tipus de persones: aquelles que han decidit suïcidar-se i deixar tranquil·la a la mare natura, i aquelles que intenten sobreviure tancades en uns refugis soterranis autoabastits (públics i privats), generant electricitat a base del seu moviment motriu i reciclant els seus excrements i orina. Ens situem dins d’un d’aquests refugis privats on conviuen dues o tres persones, segons el moment de la història que estem veient. I aquesta és una de les parts més interessants de l’obra, la narració creada a partir de salts cronològics que mantenen l’atenció en un públic que, a poc a poc, va construint la trama amb cada segment nou d’informació que se’ns dona. Sobre […]

Aquesta setmana vaig assistir a un concert molt especial a la Sala Atrium. a GuillerMotta. Un petit homenatge a Guillermina Motta, una intèrpret, locutora i actriu que va participar en el moviment de la “Nova Cançó”. Amb Jordi Cornudella al piano i Jordi Vidal donant veu a Guillermina Motta. És un muntatge amb molt d’amor, molt record i el reconeixement a una etapa de la nostra història. El millor de tot, la transformació de Jordi Vidal en GuillerMotta, sense caure en la simple imitació. Tal com recorden al començament, molts tenim present “Les Guillermines del Rei Salomó” una sèrie on una noia lletja es transforma en una bella Guillermina Motta; aquest cop gràcies a una poció ben cuinada per Jordi […]

Aquest cop he anat al Teatre Tantarantana a l’estrena de Enterrando a Dodot, un espectacle que tracta sobres les misèries de l’ànima humana en la societat contemporània. La pregunta que ens presenta en aquesta obra, és interessant. Quan s’esgoten els recursos només es pot recórrer als residus? Davant d’un col·lapse ecològic irreversible, només tenim una única solució? Ens trobem en una obra plena de diàlegs amb frases ocurrents i que s’assemblen entre si, en divagacions filosòfiques i un humor escatològic (només indicar que dos dels personatges s’anomenen pipi i popo i tenen uns minuts d’humor i converses de Caca Culo Pedo Pis. S’ha de començar amb una informació que donen al començament de l’obra, la possibilitat de poder menjar els […]

La gran oferta de teatre i de musicals denota que la normalitat ha arribat a casa nostra. L’eufòria d’haver superat (casi) una pandèmia, veure un teatre ple i als actors, actrius, ballarins/es, als tècnics i maquinistes saludant des de l’escenari ha estat molt emocionant. Àngel Llàcer i Manu Guix tiren pel dret i pel camí fàcil i segur. Al 2008 van presentar “Què, el musical”, un espectacle de creació que va obtenir el premi Butaca a la millor composició musical per Manu Guix i la van veure més de 53.000 espectadors. Després de l’èxit de “La jaula de las locas” i “La tienda de los horrores” (cap dels dos originals), continuen apostant per un teatre musical comercial i en castellà […]

Angelin Preljocaj, nascut a Paris el 1957, fill de pares albanesos, ha fet una carrera artística meteòrica. Inicia els seus estudis de dansa contemporània a París. Al 1980 marxa a EEUU i torna un any més tard per incorporar-se a la companyia de Dominique Bagouet. A l’any següent ja n’és director assistent i al 1984 funda la seva pròpia companyia. Preljocaj sempre utilitza la música de grans compositors per a les seves coreografies. Ho va fer amb Prokofiev, Vivaldi o Weber. En aquesta ocasió és Shubert l’escollit amb el seu “Viatge d’hivern” (Winterreise). El baríton Thomas Tatzl acompanyat del pianista James Vaughan fa una magnífica interpretació de 24 cançons que Shubert va composar sobre poemes de Wilhelm Müller escrits al […]

Jordi Prat i Coll (autor i director) fa engegar el muntatge de M’hauríeu de pagar amb la versió que Guillermina Motta va incloure al seu disc Segons la lluna, de La Solitude de Barbara. La cançó de la parisenca condensa, de fet, tota la intensitat i l’emoció que desenrotllarà la representació i que els tres protagonistes, que ara escolten Barbara potser per enèsima vegada i havent assumit que parla d’ells, i de tots nosaltres. El text de Prat i Coll està estructurat en tres monòlegs vibrants i commovedors que ens presenten tres personatges que pateixen perquè es troben sols i perquè s’adonen que potser ho han estat sempre. En tots tres casos, la relació del personatge amb els demés és […]

No paren de sortir propostes teatrals, sobretot de companyies joves, que parlen sobre l’assetjament i la violència masclista… però poques ho fan amb un debat incorporat en el que es poden compartir vivències, opinions i testimonis. Un plantejament de teatre fòrum tan interessant com necessari. De fet, l’espectacle porta quasi tres anys promovent el diàleg i essent un punt de trobada indispensable per a associacions amb perspectiva de gènere. L’espectacle en si ens ofereix la conversa -primer analítica i més tard tensa i violenta- entre una noia i un home. No sabem quina relació existeix entre ells ni què va passar temps enrera, i potser poc importa, perquè de fet el més important és l’actitud que acaben tenint l’un amb […]

Roberto G. Alonso està a punt d’arribar als trenta anys de carrera artística, i pel camí ha fet quasi de tot: coreògraf, ballarí, director teatral, actor… L’hem vist amb la seva companyia pròpia, que encara segueix en actiu, però també a les ordres de gent com Xavier Albertí o Josep Maria Portavella. Durant aquests anys ha anat evolucionant cap al gènere del cabaret, on sembla sentir-se molt còmode. Almenys així ho testimonia la seva faceta darrera del Cabaret 13 o el magnífic Laberint Streaptease, que es va poder veure fa unes temporades a l’Espai Brossa. El seu últim muntatge va en la mateixa línia, tot i que aquest cop dirigeix a un grup d’alumnes i exalumnes de l’Escola Eòlia que […]

Després de passar pel Teatre Lliure It don’t worry me arriba al TNT, una performance que es qüestiona la necessitat que el públic té per anar a veure teatre. Quin sentit té veure els moviments en cercle que fan Bertrand Lesca i Albert Pérez a l’escenari? Dos performances que busquen de manera irònica la justificació, la necessitat de ser aprovats pels espectadors. Una debat entre els límits del políticament correcte i l’art; és el teatre un espai sincer? El motor de l’espectacle és la tabula rasa i com decidim omplir-la. Un espectacle de “dansa”;), que és comentat i qüestionat pels mateixos actors en escena. Una dessincronització entre el cos i la veu que carrega d’humor l’atmosfera. En cap moment les […]

Els que fa anys que seguim a Marta Carrasco sabem què ens podem trobrar quan ens acostem a un dels seus espectacles. El seu estil, ja sigui en gran producció o en espectacle de petit format, sempre té uns elements que conflueixen i que creen la marca de la casa. La peculiar i importantíssima utilització de les músiques, la relació amb els objectes o les teles (gasses, plàstics) o l’actuació quasi expressionista dels seus actors/ballarins són aspectes que tampoc falten a Jo, dona. En aquesta peça -un duet, similar al que ja va fer l’any 2011 a No sé si…– recupera, però, un personatge i una història reals. Si al principi de la seva carrera en solitari va fixar-se amb […]

Aquesta obra ens parla de les misèries de la societat, i sobretot del que pot portar a una persona a voler deixar aquest món. El més encertat del text és que no ens planteja un cas obvi, ni ens presenta tampoc a una persona desequilibrada, sinó a algú que pot ser com qualsevol dels espectadors o espectadores que seuen al pati de butaques. Un personatge que un dia ho té quasi tot, que malviu de la professió d’actor però que és relativament feliç en el seu piset, al costat de la persona que s’estima. Perdre alguna d’aquestes coses comporta, en ocasions, perdre’n alguna més… fins que al final et pots trobar sense res de la nit al dia. Amb aquest […]

Faula distòpica? Una crítica àcida a la societat contemporània? Un escarni de la monarquia? Una comèdia negra que satiritza les nostres febleses més humanes? Una relectura, en clau adulta, dels contes de reis i reines i fades i bruixes? Alícia al País de les Meravelles, versió spinoff, remastered and reloaded? Tot això i més és la proposta que es pot veure aquests dies al Teatre Akadèmia. Una obra cínica, fosca i divertida, que presenta sobre l’escenari un món particular, una sort de País de les Meravelles que no és sinó una visió esmolada i crítica de la nostra societat, de la nostra monarquia, de la crisi de valors que regna no només a les esferes nobles o polítiques, sinó també […]

Ens situem en una zona de l’Àfrica indeterminada, concretament en un habitatge construït a la zona d’unes grans obres de carreteres, edificis i ponts. En aquesta localització es troba un home gran i cansat, patró del treball que s’està fent en aquest indret. Mentre busca el whisky per calmar els seus nervis, a l’altra banda de la reixa que “protegeix” l’indret apareix un home tot vestit de blanc que ha anat fins allà per reclamar que li donin el cos del seu germà mort a l’obra. A partir d’aquest moment comença una reflexió sobre colonialisme, racisme i la manca d’humanitat, però també la necessitat de sentir-se connectat/da amb algú o arrelat/da a una societat o indret. En aquesta obra Bernard-Marie […]

Per gaudir de Cantando bajo la lluvia només cal deixar-se dur. Seria trampós pensar en l’experiència personal d’una pel·lícula que va marcar les generacions de la segona meitat del segle XX. La Metro-Glodwyn-Mayer va produir una història icònica, i Gene Kelly, en la direcció i com a intèrpret, es va convertir en una figura incorporada amb fixador a l’imaginari col·lectiu. Si aconsegueixes abstreure’t d’aquest record, si potser no el tens o si, millor encara, decideixes començar l’experiència de zero, el plaer és immens des del primer minut a l’últil. L’hàbil direcció artística de l’Ángel Llàcer i la potència musical de Manu Guix i d’Andreu Gallén basteixen solucions sorprenents, imaginatives i originals a l’adaptació (felicitats, Marc Artigau!) d’aquest guió gegant a […]

Estrenada por primera vez en 1949, Muerte de un viajante de Arthur Miller posiblemente sea una de las obras maestras del teatro estadounidense. En este montaje encabezado por un grandísimo Imanol Arias (que comparte escenario con su hijo por primera vez y cuyo personaje me recordaba en ciertos momentos al de Antonio Alcántara), se nos cuenta la historia de Willy Loman en el ocaso de sus días. El escenario (sobriamente decorado) y el vestuario nos remiten claramente a las vidas grises de sus personajes. El gris se ha empleado a menudo como un color aburrido para representar la rigidez del mundo de los adultos, frente al mundo infantil, repleto de imaginación. Piénsese en esa transición que realiza Dorothy del mundo […]