Tot el que necessites per anar al teatre

M’hauríeu de pagar: Si més no, pagueu-me

M’hauríeu de pagar
8/11/2021

Jordi Prat i Coll (autor i director) fa engegar el muntatge de M’hauríeu de pagar amb la versió que Guillermina Motta va incloure al seu disc Segons la lluna, de La Solitude de Barbara. La cançó de la parisenca condensa, de fet, tota la intensitat i l’emoció que desenrotllarà la representació i que els tres protagonistes, que ara escolten Barbara potser per enèsima vegada i havent assumit que parla d’ells, i de tots nosaltres.

El text de Prat i Coll està estructurat en tres monòlegs vibrants i commovedors que ens presenten tres personatges que pateixen perquè es troben sols i perquè s’adonen que potser ho han estat sempre. En tots tres casos, la relació del personatge amb els demés és mitjançant els diners perquè la possibilitat de la relació íntima i desinteressada els ha estat vedada. El dolor s’expressa en cada cas de manera diferent per a arribar a la presa de consciència d’un estat d’ànim determinat o al reconeixement d’aquest.

La posada en escena es fonamenta en l’austeritat escenogràfica, però també de moviments. El pes recau en la manera de dir el text, d’interioritzar-lo i de llençar-nos-el, i és aquí on excel·leix la direcció d’actors i la feina d’Àurea Màrquez, Albert Pérez i Francesc Cuéllar (que s’alterna amb en Carles Roig). Francesc Cuéllar diu el text en una mena de discórrer fluid que té més a veure amb la manera com pensem que amb la manera com parlem. El personatge de l’Àurea Màrquez fa sortir el dolor i la rancúnia des del més profund d’ell mateix gràcies a la naturalitat de com diu el que diu. En el cas d’Albert Pérez, el to és contingu, des de la tristesa i la resignació.

M’hauríeu de pagar és el millor que es pot veure ara a Barcelona i, ben segur, un dels millors muntatges de la temporada.

← Tornar a M’hauríeu de pagar