La gran oferta de teatre i de musicals denota que la normalitat ha arribat a casa nostra. L’eufòria d’haver superat (casi) una pandèmia, veure un teatre ple i als actors, actrius, ballarins/es, als tècnics i maquinistes saludant des de l’escenari ha estat molt emocionant.
Àngel Llàcer i Manu Guix tiren pel dret i pel camí fàcil i segur. Al 2008 van presentar “Què, el musical”, un espectacle de creació que va obtenir el premi Butaca a la millor composició musical per Manu Guix i la van veure més de 53.000 espectadors. Després de l’èxit de “La jaula de las locas” i “La tienda de los horrores” (cap dels dos originals), continuen apostant per un teatre musical comercial i en castellà suposo que pensant en la taquilla, tot i que segons opina Daniel Martínez, president del Grup Focus, “el públic va igualment als espectacles sigui en català o en castellà”. Per això encara em sorprèn més aquesta aposta, per la poca sensibilitat per la llengua i pel poc valor en arriscar-se per nous projectes coneixent la gran capacitat creadora que tenen els dos.
La pel·lícula “Cantando bajo la lluvia” va ser estrenada el 1952. La posada en escena com a musical ja es va presentar a Londres, a Broadway i a Madrid. Amb música de Nacio Herb Brown i Arthur Freed, està interpretada en directe per 8 músics. Andreu Gallen n’és el director musical.
El guió és de Betty Comden i Adolph Green. És una història romàntica típica, la gràcia de la qual és l’aparició del cine sonor als anys vint. La col·locació dels micròfons, el treball de la veu, la inexperiència dels actors o la sincronització del so crea escenes còmiques. Però tot és una repetició, un calc de la pel·lícula en tots els aspectes. Cap adaptació al moment actual. Ni un petit canvi en les coreografies clàssiques de la pel·lícula tot i que Myriam Benedited hagi aconseguit la perfecció tècnica de les mateixes.
L’aposta és a demés segura amb l’elecció dels actors i actrius. Don Lockwood és Ivan Labanda, Kathy Selden és Diana Roig, Lina Lamont és Mireia Portas, Cosmo Brown és Ricky Mata. Són quatre intèrprets en majúscules. Ivan Labanda és incombustible, mai defrauda, canta i balla amb la solidesa de l’experiència. Mireia Portas està increïble en el seu paper còmic i és capaç de despertar la més sonora riallada entre el públic amb la seva presència i el seu mantra: “no puiido asetarlo”. La resta d’actors principals i secundaris junt amb el cos de ball són impressionants.
Un gran musical d’escassa actualitat a la cartellera barcelonina en aquesta temporada.