Ens situem en una zona de l’Àfrica indeterminada, concretament en un habitatge construït a la zona d’unes grans obres de carreteres, edificis i ponts. En aquesta localització es troba un home gran i cansat, patró del treball que s’està fent en aquest indret. Mentre busca el whisky per calmar els seus nervis, a l’altra banda de la reixa que “protegeix” l’indret apareix un home tot vestit de blanc que ha anat fins allà per reclamar que li donin el cos del seu germà mort a l’obra.
A partir d’aquest moment comença una reflexió sobre colonialisme, racisme i la manca d’humanitat, però també la necessitat de sentir-se connectat/da amb algú o arrelat/da a una societat o indret.
En aquesta obra Bernard-Marie Koltès ens presenta a quatre personatges diferents, però que tenen en un comú una cosa: la necessitat de no sentir-se sols. Horn (Manel Dueso) és el cap de l’obra, que després de tota una vida vivint d’un país a l’altre i havent aconseguit passar d’operari oprimit a responsable, fa balanç de la seva vida en termes d’opressió i solitud. Ara que es vol retirar ha decidit casar-se amb la Leo (Meritxell Calvo), amb qui s’ha estat escrivint i s’entén molt bé. De fet, la trama comença amb l’arribada d’ella al campament, on hi estaran uns dies abans de casar-se i marxar a un altre lloc. Leo veu en aquest trasllat de la seva vida una oportunitat per aconseguir allò que sempre ha volgut, sentir-se arrelada a algun lloc. El que no sap es que l’Àfrica li oferirà un resultat que ella no esperava. Cal (Pep Amròs) és l’empleat de Horn, és la força bruta i una visió de la vida que es divideix entre jo i els altres, entre bons i dolents. Racista, misogin i molt temperamental, és el personatge més clar i més fosc de la producció. Alboury (Ricard Boyle) és la figura que apareix entre ombres a l’altre costat de la reixa, el germà del mort que no descansarà fins que li tornin el cos. No demana explicacions, només vol tornar a reunir-se amb la seva família. Però en aquesta lluita exposa les seves pors i visió de la societat, de blancs i de negres.
Amb una posada en escena molt acurada i cuidada, que ajuda al públic a endinsar-se en la història, el text es preveu interessant i complex, per totes les arestes que es volen inspeccionar. Reflexions profundes i molt intenses, amb personatges que s’odien des del primer moment (Cal), amb d’altres amb qui sents empatia (Alboury) i uns que naveguen davant teu en una constant indecisió vital (Horn i Leo). Escollir un text d’aquesta magnitud i fer-ho interessant i amè, i al mateix temps que no perdi els matisos del seu pes i reflexió en temes importants, és molt difícil. Aquí Roberto Romei aconsegueix amb la seva direcció encaminar bé l’obra, però no evita que en cert moment l’espectadora comenci a sentir el text dens i massa llarg. Potser eliminar alguns passatges o fent-los més lleugers en la posada en escena ajudaria a que el públic no pensi en quant i què queda per explicar.
Interpretacions sublims, especialment la de Amròs a qui s’agraeix els matisos de cada gest d’en Cal, el narcisisme es converteix en desesperació en una evolució de personatge natural i molt real.
De la posada en escena, he de destacar la part audiovisual de la narració: un cor bategant de fons a cada canvi d’escena, els sons i les músiques ambientals, la il·luminació i les projeccions reflexives dels personatges. Tots aquests detalls creen un marc molt interessant que eleven de manera exponencial la narrativa.
Sempre és un risc i un privilegi atrevir-se a parlar de temes complexos i incòmodes davant del públic. Exposar històries divertides o lleugeres compta amb un marge de seguretat que d’altres no tenen. Al teatre hi ha cabuda per totes les temàtiques, però és molt interessant veure les que suporten aquests desavantatges. I aquesta n’és una.