Tot el que necessites per anar al teatre

Cantando bajo la lluvia, el musical: Com si sentíssim ploure…

A partir de 23,00€
Comprar Entrades
Cantando bajo la lluvia, el musical → Teatre Tívoli
30/10/2021

Per gaudir de Cantando bajo la lluvia només cal deixar-se dur. Seria trampós pensar en l’experiència personal d’una pel·lícula que va marcar les generacions de la segona meitat del segle XX. La Metro-Glodwyn-Mayer va produir una història icònica, i Gene Kelly, en la direcció i com a intèrpret, es va convertir en una figura incorporada amb fixador a l’imaginari col·lectiu.

Si aconsegueixes abstreure’t d’aquest record, si potser no el tens o si, millor encara, decideixes començar l’experiència de zero, el plaer és immens des del primer minut a l’últil. L’hàbil direcció artística de l’Ángel Llàcer i la potència musical de Manu Guix i d’Andreu Gallén basteixen solucions sorprenents, imaginatives i originals a l’adaptació (felicitats, Marc Artigau!) d’aquest guió gegant a l’escenari. Un escenari que comença ja al passadís de la platea. Quins manera d’integrar el públic!

La interpretació és sublim. Tothom està a l’alçada, a un nivell i a un ritme que provoquen l’estat d’alerta constant a l’audiència, aquells ulls que no es volen perdre detall, aquell rictus facial que està a punt per escalar de riure o per dir “uauu” un minut darrere l’altre. Fins i tot els tècnics i tramoistes, en una coreografia pròpia i inusual de decorats (un aplaudiment per l’Enric Planas) que es mouen amb agilitat, aporten el seu punt. I la música…? Si la vivència del teatre és ja inigualable pel fet que és única, directa i irrepetible, la música en directe és ja tot un luxe.

Però deixeu-me expressar la meva admiració absoluta per tres persones que fan que la sessió es converteixi en màgia. Vaig assistir a una sessió de divendres amb el cover de Don Locwood, en Miguel Ángel Belotto. i la seva capacitat de combinar amb aquella força i energia el ball, el cant i la interpretació va deixar-me esmaperdut. Impressionant. Excel·lent. Què en puc dir més…? En Ricky Mata, en el paper de Cosmo Brown, fidel a la interpretació cinematogràfica, va exhibir un talent desbordant, una comicitat captivadora. I em guardo pel final, en el paper de Lina Lamont, una clown que m’enamora: la Mireia Portas. Clown amb totes les lletres. Si tinc un record recurrent de l’espectacle, més que no pas el ball dels fanals, és el seu gest, el domini de l’expressió, l’imant que exercia a cada acció. No puc desprendre-me’n. Millor dir: no puiiiido!

Precisament, i encara que sembli una contradicció, si hagués de buscar tres peus al gat i descobrir a la força un punt feble, seria aquest. Existeixen dos espectacles en un, que caminen paral·lels (sense fer-se mal, però separats): el propi que guia l’argument i l’actuació còmica estratosfèrica de la Lina Lamont, que tot ho eclipsa. Però… beneït sigui el punt feble!

No tanco l’article sense reivindicar el teatre en català. No pot ser que un espectacle com aquest, revisant els membres que formen l’equip creatiu, no hagués estat concebut en català. Aquí hi tenim un greu problema. Però mentre la taquilla funcioni… aquí tothom fa com si sentís ploure. I en aquest cas, dir-ho és encara més encertat.

← Tornar a Cantando bajo la lluvia, el musical