Comprar entrades per a El retrat de Dorian Gray

A vegades, la decisió més encertada és apostar pel minimalisme. Aquesta versió d’El retrat de Dorian Gray demostra que una escenografia gairebé nua permet que la música, la il·luminació, el text, el vestuari i el moviment dialoguin entre si amb força i delicadesa. Res no és gratuït. Tot encaixa amb la precisió d’un rellotge fins a construir una obra coral rica en textures i matisos.

En aquest engranatge, Àngels Gonyalons desplega tot el seu talent. N’és el centre de gravetat. Narradora, cantant i intèrpret, assumeix el pes de la funció amb una presència escènica incontestable. Gonyalons, més que interpretar un únic personatge, es converteix en la veu d’Oscar Wilde i, des d’aquesta mirada, ens guia pels diferents personatges i pels dilemes que planteja la novel·la.

L’acompanya un cor d’homes que, lluny de limitar-se a fer de contrapunt, aporta moviment, ritme i una marcada dimensió coral a la proposta. La música original de Jordi Cornudella, interpretada en directe per Leos Quintet, no funciona com un simple acompanyament. Dialoga amb el text, el tensiona, l’empeny i n’accentua les emocions, convertint-se en una veu més per endinsar-nos en el pensament i el sentiment del que vol dir el culte a la bellesa. Un culte que és a l’ordre del dia.

Marc Rosich torna a demostrar una de les seves grans virtuts: saber posar tots els elements al servei de l’espectacle perquè cadascun trobi el seu moment per brillar. La direcció no busca imposar-se, sinó crear les condicions perquè els llenguatges escènics respirin conjuntament.

Un dels grans encerts d’aquesta proposta és que el minimalisme converteix la imaginació de l’espectador en una part imprescindible de l’espectacle. El retrat acaba imposant-se. Es veu, se sent i gairebé es pot olorar.

El retrat de Dorian Gray que podeu veure al Teatre Romea és una autèntica meravella.
Es tracta d'una peça teatral amb una posada en escena molt visual, on predomina el blanc i hi destaca el vestuari en tons vermells dels músics i dels actors.
Una peça de cambra que ho té tot per esdevenir un dels éxits d'aquesta temporada.

-Està signada i dirigida pel dramaturg i director Marc Rosich, que aconsegueix extreure'n tota l'essència de la novel.la original.
En Marc Rosich no deixa mai de sorprendre, és increïble el nivell de creativitat inventiva i innovadora d'aquest home. Admiració total!
-Una molt bona combinació entre text i música.
-Música en directe. La música a part de ser preciosa, transmet moltíssim. L'ha creat l'autor, músic i compositor català Jordi Cornudella expressament per l'ocasió. Es tracta d'una petita peça de cambra interpretada en directe per un quintet de corda, Quartet Leos més un contrabaixista.
-Una interpretació brillant d’Àngels Gonyalons, que interpreta tots els personatges, masculins i també l’únic paper femení de l'obra.
Ella és l'Òscar Wilde, i mitjançant la seva veu, també la resta de personatges de l'obra: Dorian Gray, Basil Hallward, Lord Henry i la Sybil Vane.
S'ha d'agrair que la dicció i la vocalització han estat perfectes. Personalment, poder entendre el que es canta o es diu, i escoltar la música en directe, crec que són dos requisits primordials en un musical o peça teatral musical.
-L'acompanya un trio vocal, en Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort, que al llarg de l'obra, adopten diferents rols, com el cor, l'alter ego del personatge, les veus que l'interpel·len i els monstres interiors. Encarnació i transformació de tot allò que la peça necessita.
Aquest trio d'actors contribueix a donar ritme i dinamisme a la representació.
-L’escenografia és molt contemporània, amb diversos nivells, on domina el color blanc, que contrasta amb el vermell dels vestits dels músics i els tres actors. A diferència de la resta d'actors, l'Àngels Gonyalons vesteix de blanc i negre, tret d'un botó de la camisa que també és de color vermell; un vestuari inspirat en l'època victoriana.
Diferents nivells, un joc de cortines, transparències i una gran columna blanca on juga molt la imaginació del públic.
Ombres, llums i música.

-El fet que, una obra escrita el 1890 segueixi del tot vigent, fa que ens replantegem moltes coses. El narcisisme, la joventut eterna, el culte a la bellesa, l’individualisme, l'acceptació
a envellir, la vanitat, són temes del tot actuals.
Altres temes que hi surten, i que per l'època va suposar un desafiament davant la moral victoriana, van ser l’homosexualitat, l’erotisme i el narcisisme.

Una proposta teatral original del clàssic d’Oscar Wilde.

Aquesta versió de El Retrat de Dorian Gray de Marc Rosich m’ha deixat fascinada. Una dramatúrgia molt especial per una obra molt potent que ja havia estat portada al teatre en diverses ocasions durant el segle XX i XXI tant a fora com a casa nostra. La de Rosich s’assembla a la de Kip Williams, estrenada a Sydney al 2020,  també per una sola actriu que interpretava 26 personatges amb recolzament tecnològic i audiovisual que la feia molt experimental. Rosich presenta una proposta més íntima amb un quintet de corda i tres actors que canten, acompanyen, interpreten algun personatge i mouen elements escènics donant molta versatilitat i moviment a l’obra. Els tres actors són: Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort. Tots tres estan fantàstics i donen el contrapunt just a una  meravellosa Àngels Gonyalons en estat de gràcia que interpreta a Dorian Gray, Basil Hallward (el pintor del retrat), Sibyl Vane (l’actriu de teatre de qui s’enamora Dorian), Lord Henry Wotton (el malèvol aristòcrata que representa la societat culta i hipòcrita de l’Anglaterra puritana de finals del segle XIX que d’alguna manera perverteix al jove Gray). Ella és també Oscar Wilde que defensa l’art per l’art. El que fa Àngels Gonyalons en aquesta obra és inhumà i supera un gran repte amb nota altíssima.

Rosich juga amb els contrastos. Una escenografia blanca hospitalària reforçada per la il·luminació de Bernat Jansà s’oposa a la sordidesa dels baixos fons londinencs i a la vegada el vestuari dels tres actors (Joanna Martí) també contrasta amb el blanc del voltant i la indumentària victoriana de la prima donna. La música de Jordi Cornudella interpretada pel Leos Quartet i un contrabaix, acompanya de forma elegant tant els ambients refinats de les classes socials benestants com a la foscor amagada dels tuguris i el sexe reprimit.  La música  es va tornant tenebrosa a mida que avança l’argument. Segons Rosich, “no és un musical sinó una peça de cambra on músics i text conviuen de forma orgànica”. Tots quatre interpreten i canten.

Oscar Wilde publica El retrat de Dorian Gray al 1890  i va provocar un gran escàndol entre la societat puritana de l’època.  No és d’estranyar que la crítica l’acusés d’immoral i no tant pel culte a la bellesa i el rebuig a la vellesa sinó per la homosexualitat molt present a l’obra i a la seva vida privada motiu pel qual va ser empresonat un any durant el qual va escriure De profundis o Cartes des de la presó.

Si bé el tema de l’orientació sexual ja no es motiu d’escàndol actualment en el nostre entorn, el muntatge és d’una rabiosa actualitat i motiu de reflexió profunda pel culte al cos, a l’aspecte físic i a la bellesa, així com la negació de la decadència, la vellesa i la mort.

Els clàssics de Wilde semblen inesgotables. El retrat de Dorian Gray continua fascinant perquè parla de la bellesa, del desig, del pas del temps i de l'obsessió per retenir allò que inevitablement es perd. Res aliè als nostres dies on les xarxes es focalitzen en el cos i la imatge. Però en aquesta versió de Marc Rosich el protagonisme no recau tant en la novel·la com en el repte escènic de convertir una història plena d'acció, personatges i escenaris en una delicada peça de cambra.

No era un desafiament menor. Adaptar una novel·la tan narrativa a un espectacle gairebé construït des del monòleg podia convertir-se fàcilment en un exercici massa literari o estàtic. Però Rosich troba la fórmula perquè el relat avanci amb naturalitat, fent que paraula, música i interpretació es complementin constantment. La seva adaptació dramatúrgica, sumada a la composició musical de Jordi Cornudella, resol amb intel·ligència els canvis de personatge i de situació, mentre que la direcció manté sempre viva la tensió dramàtica, sense que l'interès decaigui en cap moment.

Per aquests riscos, no cal patir. Àngels Gonyalons sosté el pes de la funció amb una interpretació d'una precisió admirable, transitant pels diferents personatges amb una naturalitat que evita qualsevol exhibicionisme. I al seu costat, Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort aporten una presència imprescindible, reforçant tant la dimensió teatral com la musical de l'espectacle. El resultat és una adaptació elegant, ben dirigida per Marc Rosich, que demostra que el teatre encara és capaç de trobar formes noves d'explicar els grans clàssics.

La seducció de les arts escèniques és molt arbitrària, en quant cada persona té els seus fetitxismes i els seus gustos particulars. Però en algunes ocasions, es crea una atmosfera que uneix diferents públics que queden atrapats per una mateixa veu que els convida a perdre’s en un moment únic. Quina delícia quan es pot formar part d’aquesta experiència sensorial compartida.

Marc Rosich revisita el clàssic d’Oscar Wilde, però amb una mirada nova, original i molt atractiva. En format monòleg i amb l’ajuda d’un cor musical (que potser son amants o potser el propi Wilde), les paraules de Dorian Gray es barregen amb la música i les cançons de Jordi Cornudella per construir un món paral·lel a la realitat on la novel·la cobra vida per deixar extasiada a l’audiència.

Àngels Gonyalons és el pols d’atracció i seducció d’aquesta producció. La seva sola presència i com trepitja l’escenari ja atrapa l’atenció de cada espectador/a. Però és quan comença a narrar la història que acaba de fer-se amb el públic. Interactua amb la platea mentre va esbossant la figura de Dorian Gray i tot el què l’envolta. Els moments musicals acaben d’arrodir una actuació meravellosa que deixa bocabadada a l’espectadora.

Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort acompanyen a Gonyalons en aquesta posada en escena. A vegades sent un cor en una tragèdia, a vegades convertint-se en amants del protagonista i a vegades figurant el propi autor de la novel·la. La veritat és que son figures desdibuixades, que tenen un paper puntual en cada escena que ajuda a formular l’ecosistema del relat.

La música i les cançons de Jordi Cornudella son un altre dels elements claus d’aquesta obra. Sense abusar del gènere musical, cada peça està col·locada estratègicament per donar aire al text al mateix temps que harmonitza el relat. Els músics dalt de l’escenari constaten el detall amb el qual està pensada i treballada tota la producció.

L’escenografia, mínima, juntament amb el vestuari i tota la posada en escena estructuren una obra elegant que, a més d’atraure a l’espectadora la deixen amb un regust de sensualitat que es queda passat els dies. Simplement, un espectacle magnífic.

Quan Oscar Wilde va escriure El retrat de Dorian Gray, allà pel 1890, se’l va titllar d’immoral i provocador en el context d’una societat conservadora i hipòcrita, com era la victoriana. La novel·la –una de les poques de l’autor- parla del narcisisme, l’hedonisme i l’eterna joventut; temes que ressonen en una societat com la nostra, on l’egoisme, l’individualisme i el culte al cos amenacen les relacions humanes i els valors més essencials.

La qüestió era com pujar la novel·la a l’escenari sense fer una representació òbvia i detallista que ja hem vist en moltes versions cinematogràfiques i televisives. Sembla ser que la inspiració va venir del monòleg que va interpretar Sarah Snook al West End el 2024, un espectacle on la tecnologia jugava un pes decisiu. Aquí, però, s’ha optat per regalar-nos una mena de musical de cambra, on una actriu també juga a fer tots els papers de l’auca, però amb el suport d’un quintet de músics i de tres actors-cantants que actuen com si fossin un cor grec o els testimonis de les desgràcies de Gray. Una decisió que ens ofereix un espectacle únic, delicat i elegant.

Els recursos escènics són pocs, però suficients: un gran estructura blanca que simula el famós quadre de Gray; algunes banquetes que fan de butaques, un parell de cortines blanques i poca cosa més. Potser resulta un espai excessivament fred i clar per a una història obscura i tèrbola com aquesta, però no ens podem oblidar dels tres actors que interpel·len, ajuden i enfronten a l’actriu. Uns actors que en ocasions també formen part de l’escenografia i l’estètica de la peça. Tres intèrprets (Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort) que brillen en la part vocal i que potser queden un pèl difosos en la part gestual o de moviment.

Però per sobre de la història, del conjunt i de tot l’embolcall, la tenim a ella. Una de les actrius que ara mateix s’atreveix amb tot, i de tot en surt amb nota: Àngels Gonyalons. El seu carisma i la seva professionalitat la porten a brillar en un monòleg de moltes veus, absolutament matisat, on es necessita un autèntic intèrpret de raça. Ella ho és, i no necessita quasi cap artifici per regalar-nos la que serà una de les interpretacions de la temporada.

Aquest any, per diferents motius personals, sembla que aquest serà l’únic espectacle que podré veure del Grec. I em semba que no hauria pogut escollir una opció millor que “El retrat de Dorian Gray”.  I la veritat és que en tinc moltes ganes. Àngels Gonyalons interpreta Oscar Wilde, l’escriptor d’El retrat de Dorian Gray, en una proposta molt especial.

L’espectacle està dirigit per Marc Rosich, que també n’ha fet la dramatúrgia, és a dir, ha adaptat la història que tenim a la novel·la perquè funcioni a la perfecció damunt de l’escenari. La música original és de Jordi Cornudella i té un paper molt important durant tota la funció creant una atmosfera molt especial. A l’escenari, Àngels Gonyalons està acompanyada per un trio de veus masculines i un quintet de corda. Junts creen una proposta que barreja teatre i música en directe, fent que la història sigui encara més intensa i emotiva. Van de la mà durant tot l’espectacle sense que sembli estrany.

Àngels Gonyalons és protagonista absoluta. Ella sola dona vida a tots els personatges de la història. És en Dorian, un noi que vol ser jove per sempre. És el pintor que fa el retrat. És la noia de qui s’enamora en Dorian. I també és Lord Henry, l’home que el porta a prendre males decisions.

Una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta versió d’El retrat de Dorian Gray és una decisió que, al principi, pot sorprendre. L’Àngels Gonyalons i en Marc Rosich han fet que una dona interpreti en Dorian Gray, tot i que el personatge és un home jove i molt atractiu. A més, la majoria de personatges de la història també són homes.

Però, quan comença l’obra, això deixa de tenir importància. L’Àngels Gonyalons fa el paper amb tanta força i naturalitat que t’oblides de si el personatge és un home o una dona. Només veus en Dorian Gray. I això és el més bonic del teatre: un bon actor o una bona actriu et fa creure la història.

Crec que aquesta és una gran lliçó. Les dones poden interpretar qualsevol personatge, encara que tradicionalment s’hagi pensat que era per a un home. I tampoc no cal ser jove per fer un paper protagonista. El talent, l’experiència i la manera d’emocionar el públic són molt més importants que l’edat.

La música és un altre dels grans encerts de l’espectacle. Un quintet de corda, acompanya l’acció, aportant ritme, moviment i complicitat amb el que passa a l’escenari. En alguns moments, també s’hi afegeix a escena, ja que gran part els tenim darrera d’una gran cortina, que es combina d’una manera preciosa amb la veu de l’Àngels Gonyalons.

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç